Acorar

Quina bona pensada ha tingut La Perla en tornar a programar Acorar de Toni Gomila, un dels espectacles més espaterrants dels darrers anys. Acorar participa d’una escriptura fluïda i àgil en la mesura que el monòleg esclata en distintes veus que l’actor recrea en una polifonia acolorida i matisada. Es tracta d’un vívid fresc de l’episodi més emblemàtic de la vida pagesa de tots els temps: la matança del porc. Acorar explica tot aquest singular ritual gastronòmic, avui en vies d’extinció, i alhora reflecteix fidelment una manera d’estar en la vida, amb el respecte de les jerarquies familiars i amb l’estricta divisió de rols i tasques. El matador és considerat com un bruixot que oficia la cerimònia, un sacerdot que enlloc de sotana duu una granota, i enlloc d’encenser, ostenta el gairebé litúrgic acorador, el ganivet d’un pam de fulla que serveix per enfonsar-lo fins al cor del garrí perquè la mort sigui immediata i sense agonia. Hi ha una curosa investigació lèxica i una apassionant auscultació de la llengua genuïna que l’autor/actor destil·la amb ploma segura i diàfana dicció. L’idioma popular, que a Mallorca s’ha conservat fent xup-xup en assaonada tradició (malgrat l'intent d'extermini per part del sàtrapa peculiar, ara arrepapat a la poltrona europea revestit de taronja borda), emergeix fent roda de paó amb tot l’esplendor de parèmies i locucions. Aquí les paraules brillen com diamants en brut amagats en la roca. Preuats mots que es perden o cauen en desús substituïts per genèrics imprecisos i humiliants. S’evoquen aquells temps passats “quan créixer era amarar-se de paraules”. Paraules que defineixen, “diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream”, i que en darrera instància són l’ànima del poble. Ho saben bé els lingüicides. L’aparent monòleg es descomposa en els múltiples personatges que convoca el relat a través del dúctil cos i la veu caleidoscòpica de Gomila que adopta els més variats matisos i inflexions per fer parlar el matador, els capoladors, les jovençanes netejavísceres, els pastadors, la padrina... Dirigit per Rafel Duran, Toni Gomila ha aconseguit una peça madura, ajustada, directament dirigida a la consciència dels mallorquins, tan apegats a “lo seu” que mai no havia estat tan amenaçat com ara. Un text frondós i estimulant que el dramaturg desdoblat en intèrpret converteix en un espectacle captivador, mentre furga críticament en la deixadesa de molts i la malícia d’alguns que pot conduir la cultura balear a la desaparició.

Quan una obra surt de les entranyes, quan és fruit no només de la reflexió, sinó també de les pròpies pors, però també de les esperances, s'ha de notar per força a l'escenari. Si, a més, el text ens el presenta un actor sol davant del públic, sense més armes que la seva habilitat interpretativa i grans dosis d'honestedat i sinceritat, el resultat és un espectacle senzill, sorprenent i transparent com Acorar, de l'autor i actor de Manacor Toni Gomila.Després d'un èxit poques vegades vist a les illes, una breu temporada a Barcelona i una gira per tot el país, aquesta petita meravella teatral torna a La Seca-Espai Brossa, on Gomila, dirigit per Rafel Duran, desplega un monòleg que, a partir de la descripció de la matança del porc a la casa familiar de Manacor, reflexiona i reivindica uns referents que estem a punt de deixar desaparèixer, i sobre la identitat col·lectiva.El text pren per excusa narrativa la descripció d'una jornada de matances a Mallorca. I d'aquí el títol de l'espectacle, "acorar", concepte illenc que significa clavar el ganivet fins al cor per matar el porc durant el ritual familiar de la matança. Situat entre dos mons, orgullós d'un passat amb més valors que riquesa i convençut que el futur dels seus fills no s'assemblarà mai més a aquestes arrels. Temorós, al mateix temps de no ser capaç de poder transmetre aquest patrimoni familiar, Gomila ens transporta, només amb el llenguatge (quina feinada!) a uns instants incrustats en la seva memòria.Però la clau de la fàcil connexió amb Acorar és que, més enllà de descriure una tradició, aquest fet és l'excusa per fer-nos arribar les seves reflexions sobre la importància del vocabulari que emprem per expressar-nos i comunicar-nos, sobre l'absoluta ignorància que tenim sobre tot el més primari , el que ens connecta amb la terra , amb la naturalesa , amb les arrels més profundes . "Som capaços de distingir entre un GTI o GTX , però quan veiem un arbre o un ocell som incapaços de saber el nom" , ens diu Gomila . Així, amb un humor net, fresc, sense fer massa sang però "acorant" (clavant el ganivet fins al cor) amb precisió sobre els temes que li preocupen, avança aquesta història, que atrapa i es grava com poques en el nostre subconscient. Acorar és un monòleg d'una hora original com pocs, interpretat amb convicció per un gran actor i que deixa en el nostre interior una reflexió que perdura, un record durador. No us la perdeu!

  I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.   El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials.   Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.

Quina bona pensada ha tingut La Seca en tornar a programar Acorar de Toni Gomila, un dels espectacles més espaterrants de la cartellera. Acorar participa d’una escriptura fluïda i àgil en la mesura que el monòleg esclata en distintes veus que l’actor recrea en una polifonia acolorida i matisada. Es tracta d’un vívid fresc de l’episodi més emblemàtic de la vida pagesa de tots els temps: la matança del porc. Acorar explica tot aquest singular ritual gastronòmic, avui en vies d’extinció, i alhora reflecteix fidelment una manera d’estar en la vida. Hi ha una curosa investigació lèxica i una apassionant auscultació de la llengua genuïna que l’autor/actor destil·la amb ploma segura i diàfana dicció. L’idioma popular, que a Mallorca s’ha conservat fent xup-xup en assaonada tradició (almenys fins l’adveniment del sàtrapa peculiar que en busca l’extermini), emergeix fent roda de paó amb tot l’esplendor de parèmies i locucions. Aquí les paraules brillen com diamants en brut amagats en la roca. Preuats mots que es perden o cauen en desús substituïts per genèrics imprecisos i humiliants. S’evoquen aquells temps passats “quan créixer era amarar-se de paraules”. Paraules que defineixen, “diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream”, i que en darrera instància són l’ànima del poble. Ho saben bé els lingüicides. L’aparent monòleg es descomposa en els múltiples personatges que convoca el relat a través del dúctil cos i la veu caleidoscòpica de Gomila que adopta els més variats matisos i inflexions per fer parlar el matador, els capoladors, les jovençanes netejavísceres, els pastadors, la padrina... Dirigit per Rafel Duran, Toni Gomila ha aconseguit una peça madura, ajustada, directament dirigida a la consciència dels mallorquins, tan apegats a “lo seu” que mai no havia estat tan amenaçat com ara. Un text frondós i estimulant que el dramaturg desdoblat en intèrpret converteix en un espectacle captivador, mentre furga críticament en la deixadesa de molts i la malícia d’alguns que pot conduir la cultura balear a la desaparició.

Quan hom surt de La Seca després d'haver vist Acorar ens acompanya la sensació d'haver fet un viatge, d'haver estat l'honorable convidat d'una tribu mil·lenària que ens ha mostrat els seus arrelats rituals, costums quasi màgics que ens transporten a un món que conserva el seu sentit tel·lúric i providencial. Toni Gomila escriu i interpreta aquest sorprenent monòleg des dels budells. Per una part assaig sobre la contaminada vida tradicional balear que s'esmuny, de l'altra auca costumista repleta de personatges que es despleguen amb la mestria del millor Rubianes, amb semblances al Sergi López de Non solum. El turisme desfermat, la política en descomposició, els valors de la societat de consum, amenaces totes que com a ombres es vinclen sobre un petit univers que es defensa amb un mur de paraules, mots que basteixen aquesta inesborrable peça que no per més premiada deixa de tenir l'inenarrable valor d'una experiència única.