Míriam Iscla es
planta de nou bo i sola en un escenari per parlar-nos de distàncies siderals i
d’estrelles que serveixen de guia. Ara és una astrònoma que fa de guia en un
observatori o un planetari. També és una mare soltera a qui se li diagnostica
una malaltia degenerativa que l’haurà de deixar cega en breu. Abans que es
faci fosc és una història petita del camí cap a l’acceptació de les pròpies
limitacions i de la lluita que això comporta. Pep Pla ens la serveix amb un
magnífic desplegament tècnic sense massa ostentacions que incideix en la
paradoxa essencial de l’obra: la protagonista que ensenya a mirar dins la
foscor per orientar-nos en la immensitat inabastable de l’univers, haurà
d’aprendre a viure la quotidianitat en la més absoluta foscor. El constant moviment
de l’univers es trasllada a l’escenari a través d’una plataforma giratòria,
lligant-lo amb l’esdevenir de la protagonista que, en el seu camí a les
palpentes, descobrirà la seva estrella-guia. La peça té l’estructura d’un conte
moral amb un marcat caràcter radiofònic. De fet, l’autora anglesa Hattie Naylor
destaca per els seus guions i sèries per a la ràdio. Ivan i els gossos (Ivan
and the Dogs, 2009) que vam veure el 2013 interpretat per un esplèndid Pol
López a les ordres de Pau Carrió, originàriament era un monòleg per a la ràdio.
Tot i que Abans que es faci fosc, (Going Dark, 2013) no va ser
concebuda com a peça radiofònica, els personatges amb els que interrelaciona la
protagonista són substituïts per veus en off o bé s’endevinen fàcilment a
l’altre banda en una conversa telefònica. La producció original ja contemplava
la projecció a l’escenari de la cúpula celeste -una col·laboració del Young Vic
amb el Science Museum-, encara que possiblement se’n podria prescindir sense
que això afectés massa l’essència d’una obra pensada per apel·lar directament a
les emocions.