Som camí. Flux. Transició. Una acumulació de circumstàncies en un lloc concret durant un temps indeterminat. Som un caòtic contrast en constant erosió. Som pensament i moviment, dins i fora, complexitat i nimietat. Pols d’estrelles.

L’obra de la britànica Hattie Naylor posa en relació el procés estel·lar, l’univers i la seva formació amb una de les milions d’existències personals: el procés d’adaptació d’una astrònoma a una malaltia que l’acabarà deixant cega. Com dues histories paral·leles però inevitablement entrellaçades, anem veient escenes de la vida personal i professional de la protagonista, aquesta última formada per les apassionades xerrades que ofereix al planetari.

En el muntatge de l’obra dirigit per Pep Pla, l’actriu Míriam Islca ofereix una interpretació solvent i continguda. Un viatge cap a la foscor en què, tot i la impotència, mai perd del tot la serenitat. La seva tossuda insistència per tirar endavant transmet una emocionant energia de superació sense caure en el drama lacrimogen. S’intueix el patiment, però els moments més durs queden en la privacitat del personatge.

Potser el més vistós de l’obra és la suggeridora posada en escena. A partir d’un complex dispositiu tècnic, el muntatge juga amb la il·lusió i la fantasia . L’espai de Xavier Erra, farcit de sorpreses al cel i a la terra, està format per una plataforma evolvent que, amb els vídeos de Vicenç Viaplana, converteix per moments en univers l’escena de l’Espai Lliure. El so de Toni Ubach, amb l’eco durant les xerrades del planetari i amb les veus d’un seguit de personatges als que no veiem, té una funció evocadora a la par que narrativa. I la il·luminació de Joana Serra s’enfosqueix progressivament identificant públic i protagonista.

De tot això, se’n deriva un muntatge bonic, tendre i fins i tot una mica naïf. Un conte que podria ser per a tots els públics i que convida a deixar anar, acceptar els mals tràngols de la vida i aprendre a circular per les noves etapes del nostre recorregut. No et preocupis. Tot sortirà bé. O com a mínim tot sortirà. Passi el que passi, el camí continuarà… fins que s’apaguin definitivament els focus.