El relat de l’autora londinenca Hattie Naylor està integrat per dos blocs que s’interrelacionen però que mantenen un discurs paral·lel que s’ha d’acabar trobant en un espai llunyà del firmament, de la mateixa manera que un punter imaginari, en nits serenes mirant el cel, fa que la ment dibuixi, per exemple, el Carro Gros o Óssa Major, o localitzi, solitària, l’estrella polar. 

Les estrelles neixen i moren en un equilibri constant enmig de cent o dos-cents mil milions de punts de llum. Les veiem a anys llumy de distància. I perden la seva lluminositat quan al cap de milions d’anys han perdut la seva energia. 

Aquest és el lligam del relat que interpreta en solitari l’actriu Míriam Iscla —acompanyada de diversos personatges amb veu en off—, representant una astrònoma mare d’una filla petita d’uns 5 o 6 anys —encara cal que es justifiqui socialment que és mare soltera— que rep el diagnòstic d’una malaltia degenerativa que acabarà deixant-la cega en molt poc temps. 

El contrast entre la foscor de l’univers i la foscor que l’assetja marca tot el tempo del relat que passa de l’eufòria dels jocs il·lusionats amb la seva filla petita —d’un nivell gairebé superdotat pel que fa al coneixement dels estels tal com s’expressa en off— a la seva impotència per la progressiva disminució de la vista. 

Dos blocs, deia, que es diferencien pel contingut entre científic i divulgatiu d’un, quan es refereix als punts bàsics de l’univers, i per una quotidianitat de relació amb la seva filla, amb els seus pares per telèfon, la tibantor amb la consulta mèdica o les mancances amb el seu espai habitual de treball. Aquest contrast és el que fa que els espectadors penetrin en l’interior del personatge protagonista que els mostra la seva feblesa davant la pèrdua lenta de la visió que li impedeix dominar no pas la llum sinó la foscor amb la mateixa seguretat i fortalesa que dominava la foscor inabastable i misteriosa de l’univers. 

Encara caldria parlar d’un tercer bloc d’aquest espectacle breu (75 minuts) que ha dirigit Pep Pla, sensiblement i amb peus de plom per no alterar-ne els sentiments. el tercer bloc és gairebé un protagonista més d’«Abans que es faci fosc». Es tracta de la posada en escena que se serveix d’una brillant composició de so, vídeo, il·luminació i també utillatge, el coet de la filla petita que s’enlaira, l’arbre de penjolls que emeten reflexos, el cotxe de joguina amb autocomandament, el moble que tan aviat és la cuina com la cambra fosca fotogràfica…, tot com si fos una partitura dins de la qual cada compàs i cada peça tenen una simbologia pròpia, però totes han d’encaixar com si fossin una de sola. 

«Abans que es faci fosc» és com una mena de viatge d’anada i tornada al CosmoCaixa, per esmentar el planetari geogràficament més pròxim i el més visitat per diverses generacions en els últims quinze anys. Segur que a molts espectadors joves de l’obra se’ls desperta el cuquet de la nostàlgia adolescent. I és ben sabut que després d’un viatge així, sempre es fa difícil topar amb la llum, tornar a la realitat i desprendre’s de la força del remolí que gira i gira, com ho fa l’heroïna de Míriam Iscla lentament sobre una plataforma giratòria, com si ella mateixa —o potser metafòricament tots nosaltres— fóssim el que som: un minúscul i inapreciable polsim del planeta Terra. (…)