Míriam Iscla interpreta el paper d’una mare valenta, decidida, feliç que, mira de sobreposar-se a una malaltia procurant mantenir la relació amb la seva filla petita. Si a El dret a decidir, un escultor demanava l’eutanàsia perquè feia temps que estava impedit en un hospital amb el cervell en ple funcionament però que cap part del cos responia a les ordres, a Abans que es faci fosc és un cant a la superació de la malaltia. A superar la por i la ràbia per acceptar-ne les conseqüències. Ella és astrònoma i bona part del que viu és perquè ho veu. Les classes a l’Observatori són una part determinant de la seva vida. Terrible metàfora perquè és en la foscor de la nit quan es poden descobrir millor les altres estrelles. Ara, ella en la seva foscor íntima, descobrirà el que és més important de la vida. Hi ha renúncia però guanya les ganes de viure.

Pep Pla proposa un monòleg de molta proximitat però amb moltes sorpreses en quant a espai escènic, il·luminació, i espai sonor. elements que transporten l’espectador a l’Observatori però també a la por de la negror. Uns elements molt ben combinats, que procuren donar  estímuls a l’espectador per a una peripècia que sembla no tenir fons. Perquè la malaltia no s’atura i perquè la mare no  vol renunciar a viure sola amb la filla petita, sense poder-li explicar què està passant. La veu en off de la nena, juganera, imaginativa, vola molt més amunt que el coet i contrasta amb la contradicció de la mare que voldria estar amb ella però que sent que s’hi està distanciant per raons físiques.

Iscla torna a plantar-se so,la a l’escenari, amb un monòleg. Si a Dona no reeducable hi havia una lluita moral com a societat davant de l’assassinat duna periodista incòmoda per le seves informacions de Txetxènia, ara el conflicte és amb ella mateixa: Amb mantenir les ganes de viure i reconciliar-se amb la malaltia. Tot i això, l’obra de Hattie Naylor apareix massa plana. Ivan i els gossos, de la mateixa autora, sembla tenir més densitat.

La posada en escena de Pep Pla ha procurat allunyar-se del dramatisme, i cultivar el matís subtil. Però li falta esclatar emocionalment, potser perquè encara hi ha molta tècnica a aprendre i es fa complex connectar amb el públic quan, aparentment, s’està perdent la vista. Com en les millores obres de mags de l’escena com Robert Wilson (Letter to a man, Mary said what she said) els millors moments es produeixen en la nuesa de la interpretació, sense efectes: És la seva absència el que li dóna la contundència imprescindible.