À la ville de… Barcelona

En aquests temps que corren abunden fins a fartar les interpretacions simplistes sobre unitats d'identitat col·lectiva. Els discursos sobre la història (econòmica, social, cultural) i el present han caigut en general en el més ensopit dogmatisme funcional. Afortunadament, encara ens queden alguns creadors com Joan Ollé capaços de sortir-se del camí marcat i aixecar una visió personalíssima i alhora integradora d'una d'aquestes unitats de la nostra identitat, la ciutat. Per a Ollé aquesta és la ville de Barcelona i el seu cant agafa la forma del gènere local més genuí i reeixit, l'espectacle de varietats arrelat a la tradició del Paral·lel. Estem davant d'un poti-poti de textos, cançons i humor que no s'embruta massa de nostàlgia, un bestiari d'habitants de totes condicions, des de l'anònim passavolant fins als artistes i escriptors que van deixar empremta, passant—és clar—per altres il·lustres pocavergonyes que la van saquejar. Un homenatge però també una crítica bufetada cap a la lletjor de la ciutat que a nosaltres també ens emprenya. A la ville de...Barcelona, en definitiva, resulta un caramel irresistible per a tots els que habitem aquest racó d'asfalt i edificis remuntats, un espectacle polièdric amb ritme i potser uns minuts de més però que paga la pena per poder escapar del torrent simbòlic maniqueista que la realitat oficialista ens obliga a empassar.

Més homenatge que crítica a la ciutat, 'À la ville de... Barcelona' és un repàs divertit, nostàlgic i punyent per la història i l'actualitat de la seu dels Jocs Olímpics del 92. Bona música en directe donant un bon ritme a tot plegat. I records, molts records, des de pinzellades de la Barcino romana, a referents (afegits, l'obra es va estrenar el Grec del 2012) a la Via catalana. Un nombrós grapat de personatges entranyables (estimats o odiats) cantats, recitats o interpretats trets de l'imaginari de Joan Ollé i, per extensió, de tants barcelonins de la seva generació i de les successives. La pega que li trobo és molt personal: en aquests moments, trobo a faltar més ràbia, més denúncia i més canya a una ciutat de postal. Però són coses meves...

Un apassionat i emotiu retrat de Barcelona, dolç i agre, lluminòs i fosc. L´escriptor i dramaturg Joan Ollé (Barcelona, 1955), ens ofereix el millor d´ell, en aquest fascinant retrat de Barcelona, fet a pinzellades, suaus i punyents, emotives i festives, iròniques i poètiques, portat a bon ritme i amb un excel.lent treball coral (actoral i musical). En un continu anar i venir en el temps, Joan Ollé ens parla de la Barcelona que estima i de la Barcelona que li dol, de gent que honestament amb el seu treball l´ha fet i la fa important i de gent que deshonestament s´ha servit i es serveix d´ella. Li dona protagonisme a qui realment fa la historia que és la gent del carrer, la vida quotidiana, la del dia a dia, de la gent senzilla. També hi han personatges i fets de la historia escrita. Des del sa i necessari sentit de l´humor, de la ironia, la poesia, la nostàlgia presa en el seu punt exacte, l´amor, la tendresa, l´escepticisme, el sarcasme i la crítica sagnant (quan cal i hi cal), l´amor per la literatura i el teatre i la música popular….En un exercisi catàrtic, Joan Ollé teixeix dins d´una pluja d´esdeveniments (aparentment caòtica però gens descontrolada), músiques i personatges, un seguit d´escenes i situacions independents i a l´hora dependents que són i estan dins de la memòria actual i passada de la ciutat de Barcelona. Des de la Barcino dels romans, fins la Barcelona dels “lateros” d´origen indi-pakistaní. La Barcelona de l´exposició de 1888, la dels obrers explotats, passant per la Setmana Tràgica, la República, la Guerra Civil i la postguerra, el llarg i fosc franquisme (que per edat va viure intensament) i l´esperançadora transició, l´eufòria del 92, la decepció de la corrupció “democràtica” i fins la Via Catalana de fa uns dies. Dins d´aquest quadre encisador i trempant de Barcelona, les pinzellades fetes totes amb bon traç combinen suaus aquarel.les, amb traços forts de pintura a l´oli i aiguafort, guaix i acrílics, figures ben perfilades, caricatures i formes abstractes, però totes elles ben fàcils de reconèixer. Un magnífic treball actoral i musical L´espectacle actuat, recitat, cantat, ballat, musicat, inclús subtitulat (en català i en castellà), està ple d´escenes brillants i algunes senzillament antològiques, de les que en farem esment desprès de resaltar l´excel.lent treball coral de tots els actors i actrius (àgils i ràpids en els canvis de vestuari i de personatges). Un elenc que reuneix il.lustres de l´escèna catalana com Joan Anguera, Enric Majó, Oriol Genís i Victòria Pagès, amb brillants actors i actrius de fornada recent com Iván Benet, amb tocs de veterà (Esperant a Godot, Amèrican Buffalo... Polseres Vermelles, Vent del plà), Marta Betriu, potent i dúctil (Cyrano de Bergerac..La Riera, El cor de la ciutat..), Jordi Vidal, tamb´ñe cantant i amb gran sentit de la paròdia (T´estimo ets perfecte ja et canviaré, Full Monty, Món Brel, John i Jen...) i la magnètica i polivalent Laura Guiteras (Kristina K Fabra i Molins a El cor de la ciutat, presentadora a BTV, presentadora del Festival de Cinema Independent al Zoom Igualada en diverses ocasions i protagonista de bastants curtmetratges....amb teatre darrerament, Pel Pèls..). Arrenjaments i música en directe dels Lisboa Zentral Café, els il.lustres gran músics Joan Alavedra (acordeonista i compositor), Eduard Altaba (Baxista), Salvador Boix (mandolina i flauta travessera), Oriol Camprodón (clarinet i saxo) i fent doblet Montserrat Margalef, Xavier Maureta i Ahmed Al´Tortahad. Cantants solistes Clara Luna (la tarda-nit del dijous actuava ella, bona cantant d´imponent presència) i Jerôme La Voix (el cantant que sicseueja). Moments antològics Honorats els actors, les actrius i els musics, passem a destacar algunes de les escènes que em varen semblar més destacables, dins d´un tot desatacable : L´original i magnífic al-leluia confessional de Millet (Oriol Genís) amb els apunts de l´àngel (Victòria Pagès), amb noms i cognoms de molts dels que per activa o per passiva en són partícips dels fraus. La coneguda letania dels nens de Sant Ildefonso repassant noms de corruptes i de les quantitats estafades (impagables Marta Betriu, bons pulmons, i Laura Guiteras). El brodat homenatge a El Molino (gran Oriol Genís revivint al gran Johnson) i a la Bohemia (subtitulada cínicament, “donde el artista renace”), amb un gran Enric Majó revivint al carísmatic Gran Gilbert vivint el cruel ambient que allí es respirava (un pim pam pum de burla als artistes vells). L´escèna del Floquet de Neu (brillant Joan Anguera). La dels turistes amb una torrencial políglota Laura Guiteras, per cert impressionant amb el seu recitat, amb “taconeo” inclòs, homenatge a Carmen Amaya. Els monòlegs de la dolça-sumisa-gris-de professio “sus labores” senyora María i la dona prototip de l´alta burgesia dels que van construir el Liceu (brillant Victòria Pagés). Els cantants de la Barceloneta i els folklòrics que cantaven Barcelona, molt ben parodiats per en Jordi Vidal. L´entranyable figura del desaparegut vigilant (Enric Majó), de la gent dels Mercats El diàleg de les dues estatues, Colom i la Dona dels Paraigues (Joan Anguera i Maria Betriu). La divertidíssima i trepidant imitació de les veus dels darrers alcaldes, sobrepassats pels aconteixements (Ivan Benet) La transmissió futbolística d´en Puyal juntant jogadors de diferents èpoques (Ramallets-Migueli-Basora-Koeman-Kubala-Guardiola-Simonssen-César-Quini-Neeskens-Suarez-Cruyff- Mesi i goool). La divertida relació de carrers amb noms curiosos i la conclusió que Barcelona és ciutat de gats. D´estatues femenines. I al bell mig poesies, escrits, cançons, músiques i sintonies que sonen pel fons... EAJ-1 Radio Barcelona. Tambor-Tambor…Tambor-Tambor-Tambor…-La Casa de las Mantas-Sepú- Almacenes El Aguila- Gomas y lavajes-Canaletas-Consultorio de la Señora Francis-Els cuplets del Núria Feliu.... La Monyos, Joan Capri- Companys, Joan Pich i Pon (l´alcalde dels antològics lapsus verbals), els fusellaments al Castell de Montjuïc, Salvador Puig Antich, Samaranch….”A la ville de…..”   No s´ho perdin. Com bé diu el company Jordi Bordas : “són difícils les segones oportunitats (l´espectacle va ser concebit pel Grec del 2012) i les terceres ocasions són un miracle”. Cert que és un espectacle que potser als menors de 40 anys i als més joves els hi resulti un pèl difícil d´anar seguint. És per això que aconsellem veure´l en família per enriquir-se generacional ment. Anecdotes La nit dels divendres 18, el públic va aplaudir amb calor i insistència i bastantes persones es varen posar de peu. Es varen escoltar forces bravos. Qué bonita es Barcelona, perla del Mediterráneo… (és un fox trot composat el 19489  i popularitzat per el grup d´efimer recorregut Los Clippers i posteriorment versionat per Jorge Sepúlveda, Andy Russell, Los Cinco Musicales, La Orquesta Toppolino i Jaume Sisa dins del seu antològic Barcelona Postal Salvador Boix, un dels músics i co-fundador de Lisboa Zentral Café, també escriptor, és un erudit del món de la tauromaquia i ha estat representant de  José Tomás, un dels grans toreros actuals. Va ser una de les veus més autoritzades contra la prohibició de les “corridas” a Barcelona. Diuen que al moment de l´obra que en fan referència a les “corridas de toros”, està tocant la flauta travessera per així diplomàticament eviatrea que digui la seva. 

Finalment el Cap i Casal té l’obra de teatre que es mereixia. À la ville de... Barcelona és una radiografia absolutament hilarant i punyent de la ciutat que s’ha anat forjant d’ençà l’Exposició Universal de 1888 fins avui mateix, amb totes les canallades pròpies i alienes, les misèries, els pals a les rodes, les repressions i les matances que s’han succeït com un inacabable ball de bastons tot al llarg del segle XX i part del XXI. Però també els breus instants d’eternitat i de grandesa que li han donat algun respir i l’han situat al capdamunt del risc. És un trencaclosques que aspira a oferir una visió veritablement plural i polièdrica. Ho fa amb un humor intel·ligent, sovint corrosiu, sempre estimulant, que sap triar els moments crucials, els llocs emblemàtics, les situacions clau que identifiquen la capital mediterrània. És un treball coral, de ritme trepidant i veritables llampecs de gran teatre. Tots els gèneres escènics hi són convocats: el teatre, les varietats, el  musical, la revista, l’òpera, la performança... Hi ha escenes brillants com quan es reciten, amb la cantilena dels nens de la loteria, les quantitats i els responsables de les més variades corrupcions, i es canta la grossa quan surt la xifra que va birlar Millet, i acte seguit la confessió del delinqüent en figura de l’Angelus del seu homònim (el pintor realista francès). O l’espaterrant monòleg del Liceu que pronuncia Victòria Pagès. I les genials imitacions simultànies dels alcaldes més cèlebres que en fa Ivan Benet. O la revelació d’aquesta versàtil actriu i cantant que és Laura Guiteras, fresca i rotunda, amb una singular capacitat d’electritzar el públic. O la potència vocal de Marta Betriu... Ah! i la música en directe de Lisboa Zentral Cafè. És un equip magnífic i en l’obra s’hi han incorporat les diverses visions de Barcelona que els intèrprets, segons l’edat, han experimentat. El destil·lat és òptim!

El venerat director del Lliure, Joan Ollé, s'ha convertit en un especialista en construir produccions a mida, de poetes com Vicent Andrés Estellés (Coral romput, 2007), Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres, 2009), Joan Maragall (La Llei d'amor, 2010), Narcís Comadira (Estimat Comadira, 2011) o Jorge Luís Borges (Poeta en Buenos Aires, 2012). També van ser molt celebrades les seves adaptacions d'El quadern gris de Josep Pla i, abans, de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Realment, cada peça genera un món i no sempre el resultat de la costura ha estat celebrada, perquè el ritme i les ganes d'abocar massa material causen, en alguns treballs,, un cert embús. No és el cas de À la ville de... Barcelona. Un joc divertit, àgil, intel·ligent, fresc, d'estiu. Que retrata una Barcelona massa previsible. no és cert que el muntatge sigui només per als barcelonins. Perquè, a través dels mitjans de comunicació tpothom és part o coneix part de la història de la capital catalana. Hi ha un pudorós exercici d'amor cap a la ciutat però no s'està de rebentar-li quatre veritats que la tornen a lloc. No desaprofitin l'oportunitat, perquè si és difícil segones oportunitats, terceres ocasions són un miracle.