El venerat director del Lliure, Joan Ollé, s’ha convertit en un especialista en construir produccions a mida, de poetes com Vicent Andrés Estellés (Coral romput, 2007), Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres, 2009), Joan Maragall (La Llei d’amor, 2010), Narcís Comadira (Estimat Comadira, 2011) o Jorge Luís Borges (Poeta en Buenos Aires, 2012). També van ser molt celebrades les seves adaptacions d’El quadern gris de Josep Pla i, abans, de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Realment, cada peça genera un món i no sempre el resultat de la costura ha estat celebrada, perquè el ritme i les ganes d’abocar massa material causen, en alguns treballs,, un cert embús. No és el cas de À la ville de… Barcelona. Un joc divertit, àgil, intel·ligent, fresc, d’estiu. Que retrata una Barcelona massa previsible. no és cert que el muntatge sigui només per als barcelonins. Perquè, a través dels mitjans de comunicació tpothom és part o coneix part de la història de la capital catalana. Hi ha un pudorós exercici d’amor cap a la ciutat però no s’està de rebentar-li quatre veritats que la tornen a lloc. No desaprofitin l’oportunitat, perquè si és difícil segones oportunitats, terceres ocasions són un miracle.