En una mena de gegantina capsa de nines russes, el director i dramaturg Joan Ollé ha encapsulat en un espectacle de creació pròpia la seva mirada sorneguera, crítica, afable, divertida, càustica i amorosida a la vegada sobre la ciutat de Barcelona. Qualsevol altre dramaturg potser hauria necessitat unes inacabables obres completes per encabir-hi tot el que ell hi encabeix. I aquesta capacitat per a la síntesi és un dels mèrits de l’espectacle que recorda una de les frases emblemàtiques de l’últim quart de segle XX quan, des del COI, s’anunciava la candidatura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92.
  Ah!, però Joan Ollé no es deixa embatumar per la nostàlgia i, just quan arriba aquesta escena, amb el personatge de Joan Antoni Samaranch i el sobre lacrat, presumptament secret, amb la ciutat escollida, fa una de les seves trapelleries per relacionar Samaranch amb antics ressons falangistes i del règim franquista.