L’oportunitat del dol

Per al creador de teatre d’objectes Xavier Bobés, Epitap és molt més que un espectacle: “Ho acabarà sent, però alhora és una recerca que va unida al procés de dol”. El motor del seu nou projecte arriba a partir d’una vivència profundament personal i alhora molt universal: la mort de la seva mare després d’un procés natural d’envelliment i malaltia. Ens trobem amb el creador a El Canal de Salt quan es troba en ple procés de creació, desxifrant què ha de passar perquè una situació tan íntima arribi al públic d’un teatre.  

Absència i record

La primera etapa del projecte va ser una llarga investigació a través tant de lectures com d’entrevistes. Pel que fa a les primeres, Bobés es va amarar de referents que tracten el dol en els seus assajos i novel·les: Pascal Quignard, Jon Fosse, Paul Aster, Christian Bobin… El que tenen en comú, explica, té a veure amb la “necessitat d’estimar i sentir-se estimat”.  En aquest sentit, el creador volia crear una peça “plural” i “comunitària”, motiu pel qual, al llarg d’un any, va entrevistar a amics i familiars, mares i fills: “Necessitava compartir aquest procés en un entorn amable”. Per l’artista, el dol pot ser una “oportunitat” per analitzar els vincles que compartim i per ser “més conscients que la vida és finita”. Més enllà de la pèrdua, la recerca parla “de la biografia, del vincle que tenim amb la persona propera”, evocant de forma molt conscient la infantesa. Les mares amb qui va parlar ocupen un lloc especial: “Em vaig adonar que estava entrevistant-les a elles també per buscar respostes que a mi no se’m podien donar, perquè la meva mare ja no hi era”. L’espectacle serà “un agraïment” a totes les mares, amb un fort component de ritual i de celebració compartida.

De la paraula a l’acció

Després de la recerca, arriba el fràgil moment de convertir les reflexions en una dramatúrgia objectual que es crea a la sala d’assaig: “m’he donat un temps força llarg per poder escriure-la i encara hi soc”, explica Bobés. “Aquí les paraules esdevenen accions i això és complex, perquè has de crear una partitura que implica un ritme i una presa de decisions”. El creador busca l’organicitat de moviments i hi troba un paral·lelisme amb la interpretació musical: “Ara estic aprenent a tocar l’instrument que s’està creant amb la poètica del dol.”

Bobés treballa seguint el seu estil personal, partint de l’espai buit per construir a poc a poc amb la manipulació d’objectes. “Els meus espectacles creen un espai oníric on el temps s’interpreta d’una altra manera, s’alenteix el ritme”. Es manté el tipus d’escena contemplativa que vam veure a l’espectacle Corpus (2020), amb una gestualitat que va “a l’essència”, amb els moviments senzills de les activitats quotidianes: “Cada vegada refuso més la pirueta”, en part “perquè el meu cos ja no és el mateix que quan vaig començar i estava ple d’energia”, observa.

Durant el procés, l’artista combina el treball en solitari amb les sessions en què s’acompanya de l’equip que completarà la peça. Per exemple, per a l’espai sonor compta amb Pau Matas, amb qui ja va treballar a Tumbalafusta (2024), i amb la presència en escena de l’actriu i cantant lírica Mercè Badia. Per a l’assessorament de cos i coreogràfic, està treballant amb Federica Porello, amb qui també compartirà sessions durant la seva estada al Canal. Compta a més amb diversos col·laboradors habituals en la seva carrera com Pep Aymerich en l’espai escènic i Albert Coma en l’ajudantia de direcció. “Tothom que treballa amb mi posa cullerada en la dramatúrgia”, explica.

Sense pressa

Bobés es reconeix en una manera de treballar pausada, amb processos llargs i discontinus que duren al voltant de dos anys. Això té a veure amb la dimensió unipersonal de la seva companyia, en què ell fa ”una mica de tot”, però també amb la naturalesa creativa: “No puc buscar una resposta immediata quan encara no sé quina és la pregunta. Això m’arriba a poc a poc i és el que em fascina del teatre d’objectes, aquest costat de misteri, de l’enigma que parla des del teu inconscient”. A vegades, però, les lògiques de producció l’han portat a altres realitats. Un d’aquests casos va ser amb El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai (2022), en què per necessitats d’agenda i producció van haver de concentrar els assajos en quaranta-cinc dies: “Per mi va ser una experiència extraterrestre, no hi estic acostumat i no la convisc”, recorda.

A Epitap treballa amb molta més tranquil·litat gràcies al suport econòmic de la Generalitat de Catalunya i a la col·laboració dels diferents espais que l’han acollit en residència. A més de les necessitats logístiques, aquests tipus de centres de creació permeten establir relacions amb la comunitat que Bobés troba molt enriquidores. En el cas del Canal, ha tingut l’oportunitat de fer entrevistes als membres de dues entitats de la zona, el col·lectiu Cosidores de Salt i la cooperativa Som provisionals que reivindica la mort amb sobirania i en comunitat. Després de Salt, el treball continuarà a espais com la Factoria de Banyoles, el Teatre Jardí de Figueres o el Teatre de Bescanó. Menció especial mereix el centre de creació l’Animal a l’Esquena, impulsat per la companyia Mal Pelo, espai on Bobés ha treballat al llarg de tota la seva carrera: “ha estat una clau fonamental de la meva trajectòria artística i vital. Són família. Propiciar un treball allunyat del soroll també et porta un altre imaginari”, reivindica. Epitap veurà la llum per primera vegada al Teatre de Salt en el marc del festival Temporada Alta, però la investigació de Bobés continuarà. El teatre d’objectes és “una recerca infinita. Sé que aquesta proposta em deixarà moltes preguntes obertes que potser més endavant continuaré treballant perquè en sorgeixin unes altres”, conclou.