Xavier Bobés és un manipulador d’objectes magnètic. Ara respira una mirada profunda, segura, calmosa. Si fa uns anys podia transmetre una empàtica timidesa amb una mirada esquiva, ara aflora una veritat a compartir, un desig de comunicar-se només destapant els objectes que hi ha disposats en una mena de tarima circular. És zen i transmet aquesta calma, tot i il·lustrar un món a punt del col·lapse en una apocalipsi que no significarà la fi de la vida humana, si no que (s’intueix) portarà a una nova manera de viure molt més arrelada a la Natura. Ho explica amb l’aparició del rostre del nadó (quasi tant espiritual com les criatures de Jaume Plensa amb els ulls tancats, confiant) que sorgeix d’un món calcinat amb l’economia desparramada al costat dels troncs calcinats. Però la vida (una altra, una que superi la nostra civilització tami com l’entenem ara, possiblement) ressorgirà i establirà una cosmovisio molt més integrada a la Vida, amb els ocells xiulant en silenci i la vegetació rebrotant, tenaç.

El mons de Bobés s’han anat transformant, probablement a mesura que ha anat ampliant la seva mirada vital, que ha anat eixamplant la seva geografia. Era un sensible observador de la ciutat en espectacles com El cap als núvols. Ensenyava aquell món tant íntim (molt emparentat amb el dels germans Oligor (Las tribulaciones de Virginia, La máquina de la soledad) de les desferres dels contenidors, amb una poètica molt fina. Posteriorment, va fer una recerca en el món del tèxtil, gràcies a Monstres impulsada pel TNT i el Temporada Alta, posteriorment va esclatar en les restes d’una masia abandonada (Insomni). La recerca, la investigació fins a l’extrem permetia crear un relat sobre una taula desgastada i una cullera, intrigant i absorbent.

Ara, a Corpus tot és un joc molt íntim entre un violoncel i l’univers callat dels objectes. La proposta, que és un treball impulsat pel prolífic Noves Escenes de L’Auditori. És el darrer pas després d’aquell espectacle, per a 4 espectadors al voltant d’una taula camilla (Cosas que se olvidan fácilmente) en què la panoràmica és sobre la memòria històrica. Bobés deu haver ideat aquest espectacle reflexionant sobre la civilització enmig del bosc, a l’ombra dels arbres veient com el vent mou les fulles i segueix una vida sense que el capitalisme la tingui en compte.