El més fàcil esdevé el més complex. El joc fantasiós de la canalla de construir històries a partir de retalls de fusta, de revelar una trama i l’explicació d’un somni es pot traspassar a l’escena amb parent senzillesa. El que és complex és que aquesta narració, aparentment plana, atrapi l’espectador amb la intensitat que al mateix creador. La ruta 40 s’han estrenat amb els espectacles familiars, molt ben acompanyats per Xavier Bobés (El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, Solar, primer àlbum). Han agafat la seva habilitat en la recerca per mantenir una atenció (als infants i també als adults) que és innata, originària de l’encant de la llar de foc: Les flames cremen i fluctuen de colors i formes i es fa difícil avançar-se a la seva imprevisibilitat. També participa en la cocreació i codirecció Pau Matas, un artista que sovint passa desapercebut però que treballa amb regularitat ambcreacions amb Oriol Pla, per exemple. Van signar a 4 mans Travy i ja estan reparant Gola per a la propera edicio dle temporada Alta.

A Tumbalafusta hi ha la construcció d’un poble quasi imaginari (o representat), la recuperació dels records de la infància traspassats al cos d’un adult. El misteri per les fustes de tronc rodó del bosc. El gaudi de les ones del mar i de l’estació del tren amb unes bigues ben fines i tallades a mesura. En el moment inesperat apareix el polsim de serradura que, com si fos polsim màgic aixeca la sorpresa. Sergi i Alberto són dos amics de la infància que han abandonat el seu poble. Reviuen amb la mateixa ingenuïtat dels de Pont flotant de Com a pedres. La Ruta 40 ja havia treballat la construcció de l’escenografia en directe a Reiseführer, ara ho fa amb sobrants de fusta.Ara, el duet d’actors s’adonen que es fan grans, amb un joc d’infant. Saben que la maduresa es revela quan es dóna l’oportunitat a jugar a un tercer, com passa durant l’espectacle. A diferència, de bona part dels muntatges de familiar, no hi ha pràcticament més estímuls. No els cal. La canalla no perd passada. Jugar amb rastres de fusta són rastres d’un temps que es pot produir de manera orgànica i molt saludable. Un exercici de sinceritats i intimitats (que, ni que fossin fictícies) connecten al cor d’infant, tingui l’edat que tingui el seu espectador.