«Si conseguimos que una generación, una sola generación, crezca libre en España, nadie les podrá arrancar nunca la libertad». Aquesta frase, pronunciada pel mestre republicà que interpreta Fernán Gómez a ‘La lengua de las mariposas’, és una de les més boniques del cine espanyol, perquè fa mal en la ferida d’aquella Història, la més trista sens dubte, com deia Gil de Biedma, perquè acaba malament. En el fatídic 1936, Antoni Benaiges és detingut pels sublevats feixistes. Després de ser torturat de manera inhumana i d’haver patit humiliació pública, el seu cos afusellat acaba en una fossa comuna. El seu únic delicte: haver intentat erradicar l’analfabetisme d’un petit poble burgalès de 200 habitants. Benaiges, ajudat per una impremta, va plasmar somnis i anhels dels seus alumnes a través de diverses revistes. En una de les últimes, els nens imaginaven un mar que mai havien vist. Material sensible que ara dos poetes, Alberto Conejero amb la paraula i Xavier Bobés mitjançant els objectes, reintegren en forma d’espectacle. Aquestes dues maneres d’entendre el llenguatge escènic conflueixen: d’una banda, un pla narratiu més convencional i, en paral·lel, el dibuix d’ambients traçat amb una plàstica pretèrita i petita, manipulada amb delicadesa. Maletins, fotos i eines d’impressor que les càmeres tornen gegantesques en pantalla (…)

LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ