Crònica segon dia

Us demano perdó. Aquesta no serà una crònica convencional.
No us parlaré dels assajos de Sweet Tyranny ni del que em va dir en Pere durant
l’entrevista. Aquesta no serà, tampoc, la crònica que tenia preparada. Serà un
escrit a raig. Sincer i personal. Sempre he pensat,-i és el que recomano als
amics poc avesats en aquest món-, que el millor per gaudir d’un espectacle de
dansa és deixar-se endur. Deixar els prejudicis (la dansa és elitista!) i les
preocupacions (ho entendré?) a casa i mirar, sentir, emocionar-se. I després, esclar,
envoltar-se d’experts i llegir i escoltar el que diuen. Aquí, a can Recomana,
en teniu un bon de molt bo: en Jordi Sora. Dic tot això perquè a vegades prejutgem massa i
emetem un judici ràpidament. Sense pensar ni reflexionar. Així doncs aquí
teniu: les instruccions per veure Sweet Tyranny. Feu amb elles el que vulgueu.

I tot això d’on cau?:  Pere
Faura forma part d’una generació de ballarins i coreògrafs nascuts a la dècada
dels 80 que han estudiat i han treballat a l’estranger i es mouen entre l’escena
catalana i la forana. Sovint, esclar, per la fragilitat de l’escena local.
Tenen, també, una altra cosa en comú: tots ells treballen amb codis artístics
que potencien l’escena híbrida i la combinació de llenguatges. Ras i curt:
Dansa o moviment? Etiquetes: bon vent i barca nova!

Per
què ens parla de Grease, Saturday Night Fever, Dirty Dancing, Flashdance i A
chorus line?

Perquè és el que tots coneixem. Perquè “compartim la
merda que crea el capitalisme”. I perquè Faura es va enamorar de la dansa
veient Grease o Flashdance. Aquesta, però, és la primera capa de la ceba.
Segona capa: A través de les coreografies ens explica, d’entrada, que el discurs que
ens venen i que tots ens mengem amb patates i ketchup és irreal, hegemònic,
capitalista i heteropatriarcal. Tercera capa: Utilitza això per explicar la
situació que viu el món de la dansa, la precarietat a la que està permanentment
abocada i, de pas, criticar les dues paraules que estan més de moda: indústries
culturals. I diguem-ho clar: No, Pere Faura no està en contra de les indústries culturals. El
problema, em va dir, és quan mesurem amb els mateixos paràmetres el seu
espectacle que el darrer disc de Beyoncé. Tot, per cert, embolcallat amb la destresa,
intel·ligència i mala llet d’un dels millors dramaturgs del país: Esteve Soler.

ATENCIÓ
SPOILER: Per què la
sala Maria Aurèlia Campany s’acaba convertint en una discoteca?

Perquè encara que no ens agradi veure-ho o acceptar-ho, la discoteca és una radiografia brutal de la
societat i de nosaltres mateixos. Perquè a la discoteca la paraula és
secundària, el cos té el poder, el cos té el control. Si tenim clar que “som el que mengem” també hauríem de saber que “som com ballem”.  I perquè si tots balléssim
més, ens toquéssim més i parléssim menys, seríem més feliços. Tot això ens ho
ensenya (crec) en aquest final tan provocador i (personalment) brillant. Sí,
senyors: la discoteca és un espai polític.  

Bonus
track: En
Pere sempre diu que és un coreògraf sense estil. Li vaig preguntar, pensant que
apropiar-se de coreografies populars és tenir-ne, i m’ho va explicar millor: “És
un estil dramatúrgic però no de moviment”. Ara bé, com molt bé diu la Bàrbara
Raubert al blog del Mercat de les Flors, “Faura és com l’encantador de serps, que
fa sonar i belluga la seva flauta (o la mànega o el comandament de vídeo…
segons sigui l’ocasió) per fer-nos sortir de l’espai de comoditat i encarar-nos
a una veritat certament inestable”. Amén, Bàrbara. 

Per tant, jo ho tinc clar: Llarga vida a Aura Faura.
(per entendre aquesta picada d’ullet haureu de córrer a veure Sweet Tyranny al Mercat.)