Crònica primer dia

Divendres, cinc de la tarda. Arribo al Graner i sona Fiebre del
sábado noche. Pere Faura dóna indicacions als ballarins que, a continuació,
assajaran una de les mítiques coreografies de la pel·lícula. Al fons, dues
grans pantalles projecten visuals dignes dels 80. “Lo hacemos otra vez, sin
pensar” diu. 1, 2, 3 i sant tornem-hi. Faura està atent, observa i els hi
pregunta si ho tenen clar. Apunto a la llibreta que, a diferència d’altres
coreògrafs es nota que també és ballarí. Té les idees clares, sap el que vol, com
expressar-ho i com aconseguir-ho.

Potser per això espectacle rere espectacle aconsegueix l’impossible:
crear i apropar espectadors a la dansa. No pareix coreografies impossibles ni
té,-ell mateix ho diu-, un estil concret: Faura s’apropia de la cultura popular.
De fet, moltes de les coreografies de Sweet Tyranny les podríem ballar (més
bé o més malament) nosaltres. Per això, en aquesta crònica, ja us ho dic ara,
no hi trobareu gaire teoria o explicació sobre els moviments. Tots els coneixem.
Tots hem volgut ser, en algun moment, Olivia Newton John i John Travolta o,
sense anar més lluny: Emma Stone i Ryan Gosling.

I precisament és aquí, en aquest punt, on ens agafa i colla com a
espectadors. Mentre movem els peus des de la platea al ritme de Summer Nights i
somiem amb John Travolta, ens obliga a reflexionar. Un exemple: Mentre
nosaltres ja fem els coros de “Tell me mooore, tell me mooore”, Faura ens
recorda que el cas de Travolta és paradigmàtic: Els recordats, els famosos, són
els coreògrafs. Ningú (o gairebé ningú) recorda els ballarins.

I això de què serveix? Això, apunto a la llibreta, ens posa cara a
cara amb una realitat que amaga, en el fons, una clara tirania: la del
coreògraf damunt dels ballarins, la dels ballarins reduïts a ser un subjecte
mut sense veu ni vot. Això, de fer-nos reflexionar i (gairebé) ballar alhora ho
farà molt a Sweet Tyranny. Més que
mai. Ens posarà,-atenció spoiler-, cara a cara amb les polítiques culturals, l’heteropatriarcat
(us heu parat a analitzar quin missatge i imatge donen aquestes pelis?), la
precarietat laboral, la creació de públics, el paper dels espectadors i,
evidentment, la dansa. Agafeu-vos fort, que venen corbes.

I de Fiebre del Sábado noche
passem a Flashdance. I de Flashdance a Grease. Pel camí, els ballarins han repetit, una vegada i una
altra, les diferents coreografies, revisat els tempos i les marques: “Jo surto
quan tu mous el braç cap a la dreta”, “Quan acabi, entres”. Mentrestant, en
Pere s’ho mira, revisa i repassa el seu text. I sant tornem-hi. Una vegada i
una altra, fins que allò mecànic, allò memoritzat, brilli i ens faci vibrar. Són
les 8 del vespre i s’acaba l’assaig. En Pere s’asseu amb els set ballarins, al
terra, en una rotllana, i tots vuit comenten com ho han vist, què els hi falta,
què creuen que ha de canviar. Recullo les coses, m’acomiado de tothom i marxo
cap al metro. Pel camí, mentre reviso mails i whatsapps, penso que té raó: John
Travolta és un puto geni. Amén.