Ni fet expressament. Escena Poblenou s’ha fet major d’edat la mateixa setmana que bona part de la població d’aquest país s’ha tret la careta per sempre. Dijous a la inauguració solemne a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya una catifa vermella amb petjades blanques ens rebia sota el lema “L’escena és la pinya” i és que fer teatre i anar al teatre aquests dies és tot un acte revolucionari. Mentre que a fora l’imperi de la pinya no tenia aturador, a dins les pinyes eren molt metafòriques i es transmetien només entre les matèries grises que poblaven la platea.
Vam començar forts, parlant de simbolismes, d’imatges fixes, de creences, de mons plens d’esperances, de desitjos de ser… Habitació 1: última Thule d’Atresbandes aposta per un muntatge visualment minimalista i que tira d’estatisme de moviments. Es troba a faltar una pantalla que situï l’espectador en una escena que abusa de l’abstracció. I és aquesta escena tan opaca la que allunya l’espectador que, més enllà de mirar un seguit d’escenes del tot inconnexes, només es pot preguntar el perquè de tot plegat.
I de dijous vam saltar directament a dissabte, l’esperit revolucionari i reivindicatiu del festival no podia quedar-se sense adherir-se a la vaga nacional en favor de les llibertats públiques i en contra de les forces opressores. Aquest any, els Embrions es van cancel·lar, de la mateixa manera que la resta d’activitats de la jornada.
Dissabte vam deixar-nos portar per la màgia de la simplicitat de The Frame, un work-in-progress de la companyia Eléctrico 28. Un espectacle que ens proposa aturar el temps, abandonar les presses i fixar-nos en l’aquí i l’ara. Com el seu propi nom afirma, mirar el frame, el que arriben a veure els nostres ulls. Allò que diuen que la felicitat es troba en les petites coses i The Frame són 60 minuts que et fan oblidar que a fora la vida continua.
Amb tot el que està caient és més necessari que mai que una peça et faci oblidar-ho tot i centrar-te només en allò que estàs mirant. El dispositiu escènic de The Frame és molt simple, però és allà on rau que se t’oblidi tot i que allò que escoltes estigui dit i fet només per a tu. Tot i ser un espectacle en construcció, les bases són molt prometedores i animen a veure’l acabat en un altre ecosistema que, de ben segur, li donarà un altre aire, ni millor, ni pitjor, sinó diferent.
La traca final va arribar diumenge amb un fi de festa a l’alçada de la protesta. Un dels personatges culturals més inclassificables, Semolina Tomic, és una bomba escènica. El seu Anarchy va aconseguir posar les piles a l’espectador més impàvid. Ens esperava una sorpresa a mitges, ja que algú ja havia fet un spoiler a les xarxes: una guitarra elèctrica per cada espectador. Com més soroll millor, que ressoni Can Felipa. I malgrat la timidesa inicial de fer el ridícul per no saber tocar ni una nota, li vam acabant agafant el gust”. Anarchy és un muntatge tan necessari que hauria de ser de visionament obligatori per tothom, una espècie de parenostre escènic.
Amb l’eufòria que teníem al cos, només una peça com Peix podria retornar-nos una pau relativa. La companyia de Ses Illes, Hotel Iocandi, va derrotar l’intent de pluja amb el seu espectacle de circ apte per tots els públics. Una història que es guanya el públic pel cos, el fa participar, el fa ballar, l’emociona i atrapa els aplaudiments més forts amb el discurs final que ens desvetlla el fi del viatge metafòric que acabem de presenciar. Una manera molt gràfica i poètica de parlar de l’impacte del turisme, de la lluita de poders, de la solitud o de l’impacte mediambiental.
Mentre que ens allunyem buscant el metro, sona de fons Bella Ciao, i és que ens seguim reivindicant perquè, com diu l’Ada Vilaró, si no ens reivindiquem ens morim i això tot just acaba de començar. Canviem el vers de la cançó que “18 anys no són res… i tenim moltes ganes de tornar any rere any per seguir reivindicant-NOS“.