Rastres_Argelers

informació obra



Direcció:
Aina Huguet
Intèrprets:
Ariadna Fígols, Aina Huguet
Assesor de moviment:
Andreu Martínez
Composició musical:
Daniel Pitarch
So:
Daniel Pitarch
Escenografia:
Elisenda Pérez
Vestuari:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Adrià Aubert
Companyia:
Dúo fàcil
Autor:
Sinopsi:

Rastres_Argelers és un viatge en la memòria. La memòria dels refugiats de la Guerra Civil que en el camí de l’exili van ser tancats als camps de concentració francesos, uns camps on hi va regnar una barbàrie extrema de la qual l’Estat francès i el govern franquista van ser còmplices absoluts.
Avui en dia, la platja d’Argelers és una meca turística del sud de França. A l’estiu, no hi ha ni un pam de sorra que no estigui ocupat per tovalloles i banyistes prenent el sol. Fa gairebé vuitanta anys –només vuitanta anys!– els refugiats i les refugiades orinaven, defecaven, parien i morien a la mateixa sorra. 
Encara avui, ni el govern francès ni l’espanyol no han reconegut oficialment aquestes víctimes.
Aquest projecte es basa en el testimoni de moltes persones que van passar pels camps de concentració del Rosselló. I és la veu d’aquests testimonis el que vosaltres, públic, veureu en escena.

Aina Huguet, dramaturga i directora

Crítica: Rastres_Argelers

13/11/2018

Exposició clara. Vergonya implacable

per Jordi Bordes

És un muntatge necessari. Honest. Imprescindible. Ensenya una veritat terrible que preferim amagar-la. Per vergonya pròpia o aliena. A les platges turístiques d'Argelers d'avui, els ciutadans exiliats van patir l'oblit descarnat de l'Europa que havia esperonat els republicans en contra del feixisme, durant la Guerra Civil. Aina Huguet amb Ariadna Fígols fan un retrat tant directe i senzill com contundent. Han construït una ficció a partir de les piles de relats que han quedat mig oblidats a les cunetes, com llibretes amagades en caixes de galetes a casa l'àvia. 

La narració és clara i neta. Amb frases simples, principalment. Construint uns personatges sense massa complexitat. Però amb molt dolor dins. Mantenint-se sempre dignes tot i viure uns episodis d'humiliació. I de sentir-se desterrats de la història en majúscules (la del Poder a Europa) i en minúscules (desmembrades de les seves parelles, i les amistats). 

L'obra és didàctica perquè ensenya quines eren les mancances i com s'aconseguia sortir (o morir) de la platja, sempre humida. I amb una gana que fa tremolar els  valors més arrelats de compartir i de solidaritat amb les altres. Arrenca amb l'avui i no es molesta de tancar el parèntesi. No cal. Sense fer massa exageració es pot fer el paral·lelisme de la néta amb l''avia. No apareix el passatge de La maternitat d'Elna. Sense ser tant dramàtic, també hi ha un joc de nétes i filles a Una dona en el mirall, que coincideix aquests dies a la cartellera. 

Aquest corrent teatral demostra l'evidència que els néts volen saber com va ser la joventut dels avis. Es vol saber què va passar a la guerra. I a la postguerra. Com aquella denúncia de Los bancos regalan... I que ara té un segon estadi amb la revisiódel franquisme com una forma de terrorisme institucionalitzada: Amnè(i)s(t)ia. S'ha acabat el parèntesi del silenci del franquisme. És una mostra més que demana una reparació mínima de les víctimes dels dos bàndols, principalment el republicà (que no ha tingut el mateix reconeixement i ha estat numèricament molt més afectat que el del bàndol militar). Clar i català. Irrefutable.