Només una vegada

informació obra



Ajudant de direcció:
Xavi Buxeda
Intèrprets:
Anna Alarcón, Maria Pau Pigem, Bernat Quintana
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Vestuari:
Míriam Compte
Producció:
Gràcia Camps, La Bonne - Centre de cultura de dones
Autor:
Àlex Serrano, Pau Palacios
Sinopsi:

Segur que la violència és una cosa que només els passa als altres? I si, fins i tot, en les nostres relacions de parella, estem considerant normals coses que no ho són tant? Quina responsabilitat té l'educació patriarcal, que considera la força un atribut masculí i la feblesa una característica de les dones, en la violència de gènere? La dramaturga Marta Buchaca escenifica la violència de gènere més comuna i latent: la de cada dia, la que no ho sembla, la que no diries mai que ho és, la que acceptem sense adonar-nos-en.

Una psicòloga (Maria Pau Pigem) especialitzada en violència masclista atén un dia una parella, formada per l'Eva (Anna Alarcón) i en Pau (Bernat Quintana). Tots dos troben que són allà per error. N'hi ha prou amb única agressió per considerar que som davant d’un home maltractador i una dona maltractada?

Tot això s’ho pregunta una autora que s’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica i a l’Obrador de la Sala Beckett i que és una integrant fonamental de l’ecosistema escènic barceloní. Potser heu vist obres que ha escrit i, sovint, també ha dirigit com Les nenes no haurien de jugar al futbol (vista al Grec del 2009 en el mateix escenari que l’autora i directora torna a visitar enguany), Litus o Losers, entre moltes d’altres. Les seves obres s’han vist a països tan diversos com Croàcia, Guatemala, Veneçuela, el Salvador, Grècia, la República Txeca, Xipre, els Estats Units i el Canadà.


Crítica: Només una vegada

21/07/2018

Un esplèndid mirall

per Iolanda G. Madariaga

Marta Buchaca torna a oferir-nos un gran text amb una senzilla però eficaç posada en escena. L’autora porta al escenari el tema de la violència masclista dins la llar i el rerefons que la sustenta i normalitza. La tesi fonamental de l’obra denuncia l’extraordinària condescendència de gran part de la nostra societat davant certs tipus de violència. Només una vegada és el significatiu títol d’un drama silenciat per la por a reconèixer-nos davant un mirall íntim en el que realment som. L’autora planteja la peça en una estructura dramàtica clàssica de tres actes; tot i que entre les tres escenes principals hi ha una mena de transicions escèniques que, a més d’aportar dinamisme a l’acció principal -prenent per moments un to de thriller-, esdevenen un plus en el contingut i el seu desenvolupament. Marta Buchaca ha creat una estructura dramàtica que funciona com un rellotge de precisió gràcies també al trio actoral que l’aixeca sobre l’escena. Maria Pau Pigem és la metge terapeuta que ha de fer teràpia -per ordre judicial- al Pau. El seu paper té una duplicitat molt ben jugada: com a terapeuta es mostra distant i contundent, molt professional; en canvi, en les transicions, ens deixa veure la por, l’angoixa i l’ansietat d’una dona assetjada que, a més, és mare d’una jove adolescent, blanc perfecte per a les amenaces de l’assetjador. Bernat Quintana és el Pau, un escriptor amb cert èxit que, en una situació límit, ha fet mal a l’Eva, la seva parella des de fa set anys. La casualitat va voler que el pare de l’Eva fos quasi testimoni de l’agressió i ha cursat una denúncia que la seva filla mai hagués signat. L’Eva no ha de fer cap mena de teràpia, és la víctima d’una “puntual” agressió del seu company. Es presenta de forma voluntària a la consulta per deixar clar que “va donar motius suficients” al seu company per fer-li perdre els estreps. Anna Alarcón ens mostra tota la paleta de colors amb que es pot pintar una víctima de violència masclista. Té un bon text que li permet exhibir tota mena de pors, inseguretats i mancances en una Eva -el nom no és gens aleatori- que fa tots els honors al mite de la dona feta a partir de la costella d’Adam. No cal ara desvetllar la trama molt ben ordida de l’obra, només cal remarcar el fet que la tensió dramàtica, perfectament dosificada, va creixent a mesura que avança l’obra. L’espectador queda atrapat en una xarxa que dibuixa clarament la magnitud del problema exemplificat en una petita història de final necessàriament obert. Hom surt de la sala, si més no, amb ganes de parlar-ne... Sense estridències, quasi sense adonar-nos, Marta Buchaca ens ha posat un mirall al davant per fer-nos més conscients del tipus de societat en la que vivim, un mirall necessari per poder transformar el que ens envolta. Tan de bo que aquest mirall tingui un llarg recorregut, pugui fer temporada a Barcelona i arribi tan lluny com mereix.