Només una vegada

3 raons per anar a veure “Només una vegada” i 1 per fer altres plans Raó número 1 Per l’excel·lent equilibri en un tema espinós. De vegades és bo anar al teatre amb poca informació, tot just una referència de qui és l’autor/a, el director/a i els actors/actrius protagonistes. Sovint no cal gaire més si us refieu de determinats noms i us voleu deixar sorprendre. I és que amb temes com el de “Només una vegada”, la violència de gènere (o potser podríem parlar de la violència en general), les idees preconcebudes, els prejudicis que tots tenim i els que ens imposa l’actualitat no ens ajuden a enfrontar-ho ni amb un mínim de calma i objectivitat. Per això és tan reconfortant veure el resultat de l’últim treball de Marta Buchaca, que planteja moltes preguntes sense respondre-les pas totes i que és capaç de mostrar molts més grisos que blancs i negres a partir dels tres personatges protagonistes de “Només una vegada”. Els personatges, com tots nosaltres, són contradictoris per naturalesa i contemplant la seva evolució es fa més difícil prendre partit d’una manera tan evident com semblaria lògica per la temàtica. Raó número 2 Pels intèrprets i una escenografia que és un personatge més. Com acostuma a passar en les propostes de Marta Buchaca, els diàlegs i la precisió dels personatges no deixen gaire marge als actors i actrius, que s’han de cenyir a un dibuix molt clar, molt precís, de la complexitat i multiplicitat de cares dels seus rols. Això que pot semblar una limitació pels actors alhora és un repte només apte per actors de nivell, com és el cas.  Bernat Quintana convenç en el paper més difícil d’escriptor intel·ligent i seductor que ens vol convèncer de la seva innocència. Anna Alarcón demostra un cop més la seva versatilitat amb personatges complexos i el canvi que ofereix des de la dona segura de si mateixa i per sobre de tot i de tothom a la dona atemorida és brutal. Menció a part Mari Pau Pigem en el paper de la psicòloga, que amaga les seves pròpies pors i debilitats amb respostes seques i ràpides i uns silencis matadors. L’escenografia de Sebastià Brosa sembla d’entrada irrellevant. Però el detall amb el qual es recrea el despatx atrotinat dels sempre infrafinançats serveis socials és un missatge ben clar per a qui el vulgui veure.veure. Raó número 3 Visca els grisos, visca l’evolució, visca el debat. Visca els grisos, visca l’evolució, visca el debat. N’hi ha prou amb una sola agressió per ser considerat un maltractador? Una pregunta incòmoda sense resposta senzilla que ens planteja Buchaca a “Només una vegada”. I ho fa partint d’uns personatges tan complexos com propers i reconeixibles, que evolucionen amb les seves contradiccions i ens obliguen constantment a replantejar les nostres idees, les nostres sentències. Fins i tot la premissa que sembla més clara (el camí mai és la violència, que mai és justificable) s’acaba posant en dubte perquè quan un se sent amenaçat l’agressivitat aflora i és incontrolable. Que difícil posicionar-se però que enriquidora una obra com aquesta capaç de plantejar tantes preguntes que hauríem de fer-nos més sovint, lluny de la testosterona i dels impulsos més primaris. Raons per fer altres plans Si el tema us espanta i fugiu de la reflexió. Evidentment qui només busqui evasió i diversió al teatre aquí no té res a fer. No és possible veure ni viure “Només una vegada” com un simple passatemps. Tant a l’Espai Francesca Bonnemaison com a la Sala Petita del TNC on s’ha reestrenat, no hi ha escapatòria amb un argument absorbent i inquietant de què és difícil escapar.

Dia sí, dia també, la violència contra les dones és notícia als mitjans; poques vegades, però, puja a escena. La dramaturga Marta Buchaca ha fet el pas amb aquest text d'estructura clàssica, tres escenes a cadascuna de les quals descobrim aspectes diferents d’aquesta història construïda amb assessorament, sòlida documentació i una sola llicència literària, fer coincidir la parella protagonista en una sessió de teràpia junts. Excel·lent estil d’escriptura que deixa anar la informació a través de detalls, com qui no vol la cosa i amb rèpliques àgils. Final necessàriament obert, com la vida, que convida a pensar. L’autora també signa una direcció mil·limetrada d’interpretacions naturals i en la qual els silencis afavoreixen el suspens a mesura que avança l'obra. Buchaca vol que sigui la primera part d’una trilogia, tan de bo els productors en prenguin nota. Només una vegada, com diu el títol, porta una parella al límit. Si només hi ha hagut una bufetada en un moment de tensió, es pot considerar violència de gènere? Punt de partida per posar-nos davant un mirall que fuig de l’estereotip, i mostrar hàbilment que la violència no entén de classe social, ni de formació intel·lectual. Per això tant Pau (Bernat Quintana) com Eva (Anna Alarcón) diuen que no són així. Així com? Com el classisme i el sensacionalisme han dibuixat sovint les víctimes i els seus maltractadors. Ell és escriptor, educat, sensible i tremendament sexi. Ella és editora, forta, independent econòmicament i super atractiva. Dues interpretacions brillants per a dos personatges intel·ligents que evolucionen en direccions contràries. El perfecte Pau de la primera escena fa creïble el del final; igual que la seguretat d’Eva durant la segona és el genial preludi del seu pànic posterior. Res és el que sembla. Entre els dos un tercer vèrtex que culmina el triangle perfecte. La psicòloga, Maria Pau Pigem, fa una actuació complexa que combina la concentració del professional treballant amb una situació d’amenaça fora de la consulta, un dany col·lateral que en dirien en llenguatge bèl·lic. Tota l’acció es desenvolupa al despatx dels serveis socials, un lloc tètric que posa de manifest la manca de recursos públics gràcies a l’escenografia de Sebastià Brosa. A destacar també la música dels canvis d’escena de Clara Peya, molt més que una simple transició perquè transmet a l’espectador diferents estats d’ànim. Només una vegada es mereix una bona gira perquè és d’aquells espectacles que sense pretensions aconsegueix que tot funcioni a nivell formal. Des d’un punt de vista del contingut té el valor de ser realment valent i necessari en el context que vivim.Podeu llegir també la crònica d'assaig #FàbriquesGrec al següent enllaç: http://www.recomana.cat/RECACCIONSA.ASP?ACCIO=363

En literatura narrativa hi ha una sèrie de relats d'última fornada que s'han qualificat sovint d'«autoajuda». En literatura teatral, el terme no és tan habitual. Però l'obra «Només una vegada», de Marta Buchaca (Barcelona, 1979) —que ha recuperat en temporada el TNC després d'haver-se estrenat fugaçment a l'Espai Francesca Bonnemaison dins del Festival Grec 2018— es podria considerar que aspira a ser qualificada d'«autoajuda». Si més no, perquè la trama té el do de neguitejar els espectadors i fa la sana funció de promoure la reflexió a la sortida del teatre sobre la manera de fer i de reaccionar de cadascun dels tres personatges.Una altra cosa és que després de noranta minuts i tres actes d'aproximadament mitja hora cadascun, es tingui la sensació d'haver assistit, més que al desenvolupament d'una obra teatral convencional, a la reproducció de l'enregistrament d'una càmera oculta per elaborar un documental sobre la violència de gènere en un departament de tercer ordre d'atenció a la dona maltractada en la qual intervenen la psicòloga dels serveis socials encarregada del cas i la parella conseqüència de la denúncia. Això, segurament, és el que fa l'efecte també que els tres intèrprets hagin estat lleugerament desaprofitats. Es troba a faltar una mica més de força aguda en la psicòloga que interpreta Maria Pau Pigem; hi ha una certa fredor en el marit denunciat que interpreta Bernat Quintana; i acostumats a els papers viscerals que ha regalat fins ara l'actriu Anna Alarcón, en aquest cas, la seva és una actuació més moderada, de víctima que claudica, per exigència del paper, esclar.L'autora, que també dirigeix el muntatge —opció arriscada perquè es prescindeix de la sempre convenient mirada externa— construeix la trama “in crescendo”. Primer amb una entrevista de la psicòloga (l'actriu Maria Pau Pigem) sobre la causa de la denúncia contra el personatge masculí, en Pau, un escriptor de novel·la en procés de creació (l'actor Bernat Quintana), a continuació amb una entrevista amb la seva parella, Eva, la denunciant, una gestora editorial (l'actriu Anna Alarcón), i finalment amb els dos alhora per posar sobre la taula el rerefons del maltractament puntual que en Pau va infligir en l'Eva en un moment de violència, això sí, només una vegada, com avança el títol de l'obra.Parlava abans de la tècnica de la càmera oculta i el documental perquè en realitat el diàleg de l'obra tendeix més a ser un interrogatori de la psicòloga dels serveis socials de caire policíac amb l'objectiu de fer confessar a cadascun dels dos membres de la parella les causes reals que van provocar l'agressió domèstica, confessions, esclar, que l'autora utilitza per transmetre als espectadors que, com en un recurs de guió televisiu, coneixen les circumstàncies dels fets abans que els mateixos personatges descobreixen que les han confessat per separat.El fet que la situació de violència es produeixi en una parella aparentment benestant, permet que el discurs analitzi la situació social de la plaga de la violència de gènere —«això només passa en classes baixes i pobres», s'hi arriba a di— i una de les reaccions més recurrents: que la víctima perdoni el maltractador, que renunciï a admetre l'agressió, que confiï que en realitat no tornarà a passar, que pensi que la denúncia va ser un error, aquí, en tot cas, un missatge de “whatsap” enviat impulsivament a una amiga en el moment de l'agressió però reenviat equivocadament a tot un grup de contactes.Hi ha un tercer element que l'autora utilitza i que es relaciona també des del primer moment amb la violència. La psicòloga —que obre en solitari el muntatge— està amenaçada per un individu absent que se suposa que és el marit d'alguna de les dones maltractades que està en relació d'ajuda al seu departament dels serveis socials: l'assetja amb trucades al mòbil, s'hi enfronata abans d'entrar a treballar, l'amenaça fins al punt que ella opta per quedar-se uns dies a dormir al mateix departament... La psicòloga intenta en va que des de la direcció i el servei de protecció actuïn contra l'individu, sense aconseguir-ho.I aquí és on l'autora Marta Buchaca tanca el cercle: si el foc amb foc s'apaga, la violència també amb violència es pot combatre. És només un moment, un detall que pot passar per alt si l'espectador no es manté atent, una frase tallant que tanca l'obra. També una subtil denúncia de les febleses que té el sistema: si el protocol de l'assetjament no permet actuar preventivament a l'avançada, sempre hi ha l'opció de fer justícia per compte propi. Ni que sigui amb un casc de motorista com a arma blanca. Ni que sigui només per una vegada, esclar. (...)