Cinemúsica

Seguint l´estela de PintaMúsica, el premiat espectacle per a nadons (0 a 3 anys, ideal per 2-3 anys), estrenat el 2015, ara ens arriba CineMusica, una nova creació del jove tàndem Gisela Juanet (concepció i guió) i Berta Ros (música i guió). Una nova i eficaç introducció al món del teatre pels més petits en la que la música en directe, el gest teatral i el cinema es fonen amb un joc d´ estímuls visuals i sonors i amb la fascinació d´un tren elèctric que voltarà oportunament l´escenari. Un acurat equilibri en el que les imatges puntuals dels inicis del cinema ajuden i estimulen però no li prenen protagonisme al fet teatral i musical gestualitzat amb encant i empatia per les dues joves músics-actrius elegantment vestides amb models modernistes estil cancan. Un nou encert d´Unics Produccions que donant mostres de la seva notable capacitat creativa i logística, organitza les matinals CCCB Babies, el Viu el Teatre al Teatre Poliorama i el Petit Romea, a l´hora que produeix espectacles com el que ens ocupa i un espectacular muntatge basat en l´Alicia de Lewis Carroll que s´estrenarà a finals de febrero.. Les joves i brillants musics Marta Muñoz (pianista i concertista, titulada al Conservatori del Liceu i professora a l´Escola Joan Llongueras, veure videos de concerts a youtube, www.joanllongueras.cat. Actualment està dins l´orquestra d´Scaramouche-Teatre Victòria, a cura del piano) i  Estela Córcoles (titulada a l´ESMUC, i component del Quartet Neuma de flauta travessera, www.quartetneuma.com), inicien amb gràcia i estil la seva projecció també com a actrius, dirigides per en Dani Coma (music i pedagog , compositor, creador del grup Macedònia i director de teatre, www.danicoma.com).   A la pantalla es pot gaudir de l´arribada del tren dels germans Lumière (primera projecció cinematogràfica, 1895), Charles Chaplin en el seu mític personatge de Charlot a El noi-El chico-The kid  (1921) i a l´escena d´El gran dictador (1940), on juga amb la bola del món, a Buster Keaton a El maquinista de la General (1926) i a Harold Lloyd passant-les magres escalant  un gratacel a L´home mosca (1923). Més información, www.unicsproduccions.com y www.viuelteatre.com Text : [email protected]

I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat.Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino.Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables.Les miniprojeccions de l'espectacle —durada «babie» de 35 minuts— es combinen amb acompanyament musical al piano, flauta travessera, trombó i, amb l'acompanyament col·lectiu dels espectadors, amb panderetes gentilesa de la casa. (...)

Un dels grans perills del teatre és artrevir-se a posar mítics fragments del cinema a escena. sobretot si tenen una trama quea trapa per la seva poètica dle banc i negre i amb un to còmic. És un atractiu que, sovint, acaba perjudicant l'accio a l'escena que hi queda a l'ombra. Un exemple d'aquesta situació és el Foot-ball de Cesc Gelabert, que tot i la bona idea i el discurs de convertir els futbolistes en ballarins amb una pilota, al final, la jugada dels Messi de torn era magnètica. A Cinemúsica, s'hi apropen introduint petits fragments de pel·lícula muda. No hi ha bandes sonores, doncs, però sí acompanyament al piano (i a altres instruments, com la flauta travessera o el trombó de vares). La històrica companyia de claquè Camut Band  ja van fer-hi també una aproximació per a un públic molt ampli amb Tren de somnis (TNC, 2007). Amb Jordi Sabatés al piano i la percussió del claqué, es posava so i volum a les imatges del cinema mut. Cinemúsica, certament, fa un pas al costat del seu exitós Pintamúsica. Després de l'art plàstic (prou suggerent per les formes i els colors) ara s'aborda al món de la imtatge. L'encert és que aquesta és molt limitada i aneca  intercal·lada amb il·lustracions, extrem que garanteix que hi hagi un equilibri favorable al muntatge. Les dues intèrprets, amb una caracterització molt tendra (que evoca sorpresa, il·lusió i entusiasme per compartir) connecten amb els fragments fílmics (Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd...) i també amb la canalla.Els rodets de fotogragrames, la càmera i les claquetes són elements que viatgen per l'escena sense que, pràcticament, hi interviguin. Són elements enigmàtics per als nens poerò que els pares podran explicar (o insinuar-ho) de tornada cap a casa als germans més grans. Sense necessitat d'una narració concreta, la peça permetque hi assisteixin germans o cosins una mica més grans. Els fragments fílmics i el joc (que preferiblement ha de ser molt retingut) amb els elements que van introduint-se a la moqueta on seu el públic els reconnectarà sense vergonya a un record pròxim. És d'aquelles obres en què tothom somriu. I dóna ganes d'abraçar a tor i a dret, demostrant que no sempre és necessari construir un conte d'aventures clàssic, perquè el que batega és aquest espai creat d'intimitat, tant inoncret com són les notes i la llum que projecta un fotograma.