Suite TOC Núm. 6

Quanta frustració i quin patiment genera que la gent del teu voltant, els pares, els fills, les germanes, els companys de feina... no entenguin que tens el cargol desajustat i no t'acaba de funcionar, que tens depressió, ansietat, pànic, fòbies, vertígens, amnèsies, trastorns diversos que una mateixa no controla i no sap per què, perquè la neurona és molt puta. Ho expliquen molt bé les Impuxibles i la seva companyia a l'espectacle Suite TOC núm. 6.L'Ariadna Peya és molt i molt bona. Una creadora de primera línia que en aquesta obra parla sense embuts del TOC, el trastorn obsessiu compulsiu que té i que sap transformar en art. Un espai amb molts de teclats, la música tothora present, uns intèrprets excepcionals, tots sempre jugant amb la música, la Clara Peya, amb la seva dansa punyent i també el seu testimoni de germana, els textos de la María Velasco, ara projectats adés dits, interpretats també pels versàtils Pau Vinyals (s'agraeix la fonètica no barcelonina) i l'Adrià Viñas (de gran ductilitat física), i l'Èlia Farrero, que hi posa a més el llenguatge de signes.Un espectacle preciós, emocionant i torbador. Posa en qüestió els límits de la malaltia, quins paràmetres té, com s'hi conviu, com se l'abraça o se l'afronta. Un clam per desestigmatar-la i acceptar-la, integrar-la i treure'n les coses bones que se'n poden derivar. Tot un món poètic per explicar tot això. Un torrent de llenguatges artístics amb una presa de posició molt clara: què determina el que és malaltia, el que és sa? Assumptes sempre silenciats perquè són difícils i que s'agraeix veure'ls explicats tan bé sobre un escenari. Un acte de valentia també de la mateixa Ariadna, que sempre encaputxada en algun moment parla directament al públic, amb els llums de la sala oberts, declarant en primera persona, un toc que dóna encara més veritat al conjunt i més veient la incomoditat que li comporta, com també els aplaudiments i ovacions finals, que segur que l'omplen de satisfacció encara que no sàpiga on posar-se.La presa de posició clara de la companyia quedà subratllada al final dels aplaudiments al teatre El Canal, dins el festival Temporada Alta, amb una declaració de Clara Peya sobre la sentència contra els presos independentistes. En aquests temps de tebior, és molt necessària aquesta gent que diu les coses pel seu nom. Sense por.

Colpidor exercici de sinceritat crua d'una artista excepcional com Clara Peya, que faria les delícies de Carles Santos per la seua alta qualitat com a compositora i pianista, per una posada en escena transgressora, original i àgil, amb la multiplicació de teclats parietals o sobre rodes, en un esclat de varietats sonores ben escandides per l'equip que l'acompanya. Àcida escopinada al sistema que ens tenalla, amb un discurs potent i lúcid, i uns intèrprets vivament implicats en la representació, en especial la seua germana Ariadna i un versàtil Pau Vinyals. Força, autenticitat i incisiva penetració en l'emocionari de l'audiència fan del muntatge una proposta molt remarcable, que acaba d'inaugurar la sisena edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona: FITT. Noves Dramatúrgies. 

Sabem molt bé l’abisme que s’obria davant Sarah Kane quan arribaven les 4.48 hores de la insomne matinada, aquella hora en la qual els dimonis íntims campaven  pels seus aires, i queia del tot  la màscara capaç de fer-li creure que encara tenia un cert control sobre la seva vida. Kane li va dedicar a tan depressiu moment el darrer text  de la seva curta existència , deixant constància que, minut més minut menys,  aquest és el moment del dia encara envoltat de nit més perillosament temut pera qualsevol ànima deprimida. I ara  Les Impuxibles , creant una mena d’homenatge/connexió amb Kane, l’assenyalen també com aquell moment de la matinada en el qual  si tens un piano a mà, mantens amb ell una relació visceral i pateixes un trastorn obsessiu compulsiu ( el maleït TOC) d’aquests que no et deixen mai en pau , el que et cal és començar a colpejar amb força les tecles: de vegades, sembla que només el seu soroll sigui capaç d’alleugerar el teu patiment, i fer callar les obsessives idees que sempre donen voltes i més voltes dins del teu cap. I si viu sota teu una veïna poc acostumada a aquesta mena de contundents  interrupcions sonores nocturnes , el millor que pots fer és intentar convertir-la en la teva còmplice : les 4.48 de la matinada és també una bona hora per a que dos esperits solitaris percebin les seves  connexions emocionals i sentimentals. A aquestes altures, ja no cal ni dir que la pianista en qüestió és Clara Peya. Però si cal afegir que, en un acte de sinceritat creativa que potser en tingui també quelcom de saludablement terapèutic, és del seu propi TOC del que ens està parlant Clara , tant a través aquestes tecles que domina amb el talent que tots li coneixem , com a través de les paraules que li ha escrit María Velasco ( i que  t’arriben  projectades per les parets, pronunciades pels intèrprets i visualitzades també mitjançant el llenguatge del signes)   , com a través del moviment coreogràfic dissenyat per l’altra Impuxible irreductible, la seva germana Ariadna. Que , per cert, no dubta en bromejar assegurant que tots la coneixem més com a “la germana de...” que pel seu propi nom, encara que en realitat el seu nom estigui ja tan associat a espectacles d’èxit ( ara mateix tenim a la cartellera la del tot recomanable reposició d’ “El despertar de la primavera”, i ja s’anuncia el retorn de “Maremar” aquesta tardor ), que jo crec que tothom té ja molt clar qui és Ariadna, i la notable intensitat que posseeix la seva dansa. I aquesta Ariadna , en un altre exercici de sinceritat, no dubta tampoc en parlar del molt fort vincle que l’uneix a la germana, i de les mateixes dificultats que ha de superar de vegades el vincle quan el TOC es fica massa de per mig. I ara , que ningú s’equivoqui. La Suite està sotmesa tota l’estona a l’omnipresència del trastorn i de les seves connotacions depressives, però no en té res de depressiva. Parla tota l’estona d’allò que designem com “la malaltia” , recordant-nos  que tenir-la ben classificada i diagnosticada pot inspirar certa confiança a qui, pel fet de no haver estat mai diagnosticat, es creu il·lusòriament que és immune a ella. Però no adopta mai una posició malaltissa davant la malaltia sinó que , per contra, ens parla de com aprendre a conviure amb ella de la millor forma possible ,i fins i tot ,de com saber trobar-li el punt , i arribar a  considerar-la un element més de la teva personalitat amb els seus factors enriquidors. D’acord: de vegades és una llauna carregar amb ella! Però – ens ve a dir la Suite- ,posats a triar , desprendre’s del tot d’ella implicaria també perdre’t masses coses que ara, formen ja part de tu. Al cap i a la fi -  i vist des de l’egoisme de l’espectador – sense ella no tindríem espectacles com aquest, tan ple d’intensitat musical com de torrencialitat física, capaç de posar-li humor al TOC més emprenyador, d’omplir l’escenari amb tecles i més tecles de les més variades característiques, i de demostrar-te que , si ho saps portar, fins i tot  un dimoni personal es pot acabar convertint en un col·lega d’aquells que de vegades et sobren, però que alhora trobes a faltar quan estan massa absents. I doncs: no és realment això la normalitat, encara que hi hagi qui s’entossudeixi en donar-li a la paraula “normal” uns valors absoluts que fan figa per tot arreu ?