Suite TOC Núm. 6

Suite TOC núm 6 Sala Beckett, 3 d'abril 2019 Després de més d’un any de residència a la Sala Beckett, d’investigació, reflexió i procés de creació, Les Impuxibles presenten Suite TOC núm 6. Un espectacle en que es desdibuixa la línia entre actriu-músic-ballarina i totes les membres de l’equip desenvolupen totes les disciplines, unint cinc cossos en un únic aparell en que tots els engranatges encaixen i treballen a la perfecció. A banda dels intèrprets a escena, cal destacar el departament tècnic que esdevé un actor imprescindible, darrere la grada del públic, al que si estàs a l’última fila pots escoltar comptant “cinc, sis, set, i...” al sincronitzar el moviment i la dansa de les llums amb el moviment i la dansa de les intèrprets. Un espectacle visual que t’atrapa i et posa els pèls de punta. Concebut formalment com una Suite de música clàssica, l’espectacle consta de moviments posats l’un darrere de l’altre, fent que el ritme de l’obra comenci i acabi una vegada i una altra, aconseguint així un efecte espiral en que les energies escèniques es renoven a cada nou capítol. Les coreografies de l’Ariadna, pura energia i expressivitat, que personalment em fa emocionar amb un simple moviment d’espatlla, expliquen històries per si soles, però també emocions i sensacions, que esdevenen tangibles gràcies al seu cos i el seu moviment. A nivell sonor, el piano en directe de la Clara amb la col·laboració de la resta de membres a l’escenari, Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas, impacta sobre tot per l’ús de les baixes freqüències que et fan vibrar, de peus a cap, que han accentuat amb la voluntat de crear un espectacle accessible, en aquest cas per al col·lectiu de persones sordes, amb recursos com l'ús de greus en la música, subtítols i intèrpret de llengua de signes. Les germanes Peya són dues creadores brillants que han après a combinar les seves millors capacitats amb equips d’artistes talentosos amb els que creen espectacles tècnicament potents i que, a més a més, regiren les emocions i els pensaments de l’espectador, que aplaudeix dempeus un cop acaba l’espectacle. Per a mi aquest és el seu punt fort. No només són tècnicament bones, cadascuna amb el seu instrument, sinó que tot el que fan ho fan des de les seves entranyes, i això és el que manté a l’espectador hipnotitzat de principi a fi. La bellesa d’exposar-se, de despullar-se, d’obrir-se, de mostrar la pròpia fragilitat i parlar des de la veritat més profunda. Trencant tabús i capgirant l’status quo de la superficialitat. Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet

Suite TOC núm. 6 Sala Beckett, 3 d'abril de 2019 Les Impuxibles amb la Judith Pujol i la María Velsaco estrenen nova peça, Suite TOC núm. 6, i ja han exhaurit totes les entrades, cosa que no és d'estranyar tenint en compte la joia que han creat. Després de més d'un any i mig treballant-hi, amb tot un equipàs al darrere, la dedicació i la feina d'investigació que han fet es nota i s'agraeix. Fidels al seu caràcter de denúncia i de compromís amb la transformació social aborden el patiment mental trencant tabús i estigmes, donant una nova mirada concretament al transtorn obsessiu compulsiu (TOC). I és que en parlem poc i malament, en una societat que precisament no va molt sobrada de salut. L'obra és un viatge sonor i visual, amb música de Clara Peya i coreografia d'Ariadna Peya, que a través de la història de dues veïnes, amb el diagnòstic de Clara Peya de teló de fons, ens parla de la simptomatologia del TOC mirant-la a la cara i en primera persona. Pau Vinyals i Adrià Viñas narren la metàfora de les veïnes -que en diversos moments ells mateixos encarnaran- la del pis de dalt que sovint es desperta a la matinada tormentada per pensaments salvatges i busca refugi en el piano, i la veïna del pis de baix, que també es desperta sobrasaltada preguntant-se qui és el boig que toca el piano a les cinc de la matinada? i li responen boig no, boja. Com no podia ser d'altra manera, l'obra es crea sota una visió de gènere que ens ajuda a qüestionar-nos el perquè més dones són diagnosticades i consegüentment medicades que no pas homes, posant de manifest que no partim de les mateixes oportunitats. Tots patim psíquicament, uns més que altres i l'obra posa les bases per a la creació d'una xarxa de complicitats, un entresòl on conviure plegades i sostenir-nos mútuament, enfortint el vincle relacional més enllà dels estigmes; cal parlar més d'allò que ens passa, de com ens sentim, de què podem fer els uns per als altres.  La sala de dalt de La Beckett esdevé un escenari immillorable per omplir-lo de pianos i de poesia visual. Cinc intèrprets en acció provinents de diferents disciplines, com ja ens tenen habituades Les Impuxibles, que s'entenen i s'integren perfectament per parlar-nos de col·lectius invisibilitzats que difícilment ocupen l'espai que els correspon. En aquesta línia s'incorpora la llengua dels signes com a un llenguatge escènic més, amb tota la força que aquest dona a l'obra i fent que així sigui també accessible a persones sordes. Èlia Farrero és en aquest cas doblement intèrpret, de llengua dels signes i debuta com a actriu. En un món de les arts escèniques depredador en el que vivim, on cadascú mira de salvar la seva parcel·la i les oportunitats brillen per la seva absència, Les Impuxibles representen un oasi d'esperença per les que concebem l'art com a motor de canvi social. Novament gràcies. Joana Cortils

Suite TOC núm 6Fira Tàrrega, 6 de setembre de 2019 Fotografia: Sílvia Poch Les Impuxibles Ariadna i Clara Peya, ara juntament amb Judith Pujol i Maria Velasco, aprofiten l’èxit que les segueix per visibilitzar les malalties mentals. Segueixen la seva marca, amb un espectacle de diferents llenguatges on cada artista aporta el seu saber en la peça. Suite TOC núm 6 transcorre al voltant de la relació entre dues persones, les germanes Peya, en una vida compartida i acompanyades del Transtorn Obsessiu Compulsiu de la Clara. Així doncs, el focus està especialment en la mirada de les altres persones que conviuen amb qui té una malaltia mental. L’espectacle pretén que les malalties mentals siguin paraula i no silencis, que tinguin un lloc entre totes les realitats habituals i diverses que viuen i pateixen les persones. A través de la música, la dansa, la paraula i també, el llenguatge de signes, però sobretot el protagonista és el piano. El piano, en múltiples direccions i mides, és el batec de l’obra i també l’origen del relat. Combinant el seu so amb el talent de cada membre de l’equip i un muntatge de llums íntim, en moments agressiu i sens dubte generador de les emocions que marca la peça, es construeix un poema amarg. Boig i boja són mots amb molt de pes afegit. Suite TOC pretén alleugerir càrregues, donar veu a les cures i fer passar pel sedàs de l’art una nova i vella reivindicació. Una peça molt sentida, molt viscuda, fruit d’un seguit de lòbuls que orienten el relat en un camí de fets consecutius narrats amb energia creixent. L’obra té moltes mirades i fa créixer l’essència Impuxibles de l’èxit; íntim, sincer i catàrtic. Judit Martínez Gili@CritCultural