Quanta frustració i quin patiment genera que la gent del teu voltant, els pares, els fills, les germanes, els companys de feina… no entenguin que tens el cargol desajustat i no t’acaba de funcionar, que tens depressió, ansietat, pànic, fòbies, vertígens, amnèsies, trastorns diversos que una mateixa no controla i no sap per què, perquè la neurona és molt puta. Ho expliquen molt bé les Impuxibles i la seva companyia a l’espectacle Suite TOC núm. 6.

L’Ariadna Peya és molt i molt bona. Una creadora de primera línia que en aquesta obra parla sense embuts del TOC, el trastorn obsessiu compulsiu que té i que sap transformar en art. Un espai amb molts de teclats, la música tothora present, uns intèrprets excepcionals, tots sempre jugant amb la música, la Clara Peya, amb la seva dansa punyent i també el seu testimoni de germana, els textos de la María Velasco, ara projectats adés dits, interpretats també pels versàtils Pau Vinyals (s’agraeix la fonètica no barcelonina) i l’Adrià Viñas (de gran ductilitat física), i l’Èlia Farrero, que hi posa a més el llenguatge de signes.

Un espectacle preciós, emocionant i torbador. Posa en qüestió els límits de la malaltia, quins paràmetres té, com s’hi conviu, com se l’abraça o se l’afronta. Un clam per desestigmatar-la i acceptar-la, integrar-la i treure’n les coses bones que se’n poden derivar. Tot un món poètic per explicar tot això. Un torrent de llenguatges artístics amb una presa de posició molt clara: què determina el que és malaltia, el que és sa? Assumptes sempre silenciats perquè són difícils i que s’agraeix veure’ls explicats tan bé sobre un escenari. Un acte de valentia també de la mateixa Ariadna, que sempre encaputxada en algun moment parla directament al públic, amb els llums de la sala oberts, declarant en primera persona, un toc que dóna encara més veritat al conjunt i més veient la incomoditat que li comporta, com també els aplaudiments i ovacions finals, que segur que l’omplen de satisfacció encara que no sàpiga on posar-se.

La presa de posició clara de la companyia quedà subratllada al final dels aplaudiments al teatre El Canal, dins el festival Temporada Alta, amb una declaració de Clara Peya sobre la sentència contra els presos independentistes. En aquests temps de tebior, és molt necessària aquesta gent que diu les coses pel seu nom. Sense por.