En un dels temes que més deu haver influït el el seu dia a dia, les germanes Peya (el cos escènic de Les Impuxibles) han arrodonit la seva coreografia. La seva partitura continua sent com aquell torrentera de tardor, que no afluixa. Parlen de la malaltia i de la dificultat de conviure-hi. Per a la diagnosticada i també per a la família que la vetlla. Ho poden explicar i expressar en primera persona. Amb els llums obert de públic. “Jo sóc…” Demostra la seva valentia i també, s’intueix, és un cop de força que ajudi a assumir aquesta motxilla (tots en tenim a sobre, encara que potser no la tingue diagnosticada, encara). 

Hi ha la música incessant. Que es converteix en simfonia quan tots els intèrprets se sumen a la veu principal. Hi ha el moviment que, lluny de la brusquedat que Ariadna Peya imprimeix als seus treballs habitualment (Limbo, El despertar de la primavera) s’ha decantat per una coreografia més melosa, com les que puntualment es pot veure i llegir a Maremar. Han inclòs el llenguatge de signes, tota una declaració d’intencions de les persones que es deixen al marge. Vol ser una incorporació contínua per a tots els seus muntatges. En part, perquè la interpretació s’ha empeltat dels moviments de mans. Fa un pas més. Les honora, novament.

La interpretació, com a Aüc és molt orgànica. Hi ha una implicació absoluta dels cinc intèrprets. Ques s’intercanvien els rols. Convertint en senyora d’a dalt i senyora d’a baix. Molt gràfic. També els equilibris circenses i un text que no sobra ni una coma. I això,que arrenca projectant-ne per la paret, com si sobrés. Com la música ñés insaciable. Amara totalment. I sap aturar tot per a condensar l’atenció a una frase que ho resumeix tot, que ho implica tot: “Tu sempre ocupes tant d’espai”.

La valentia de Les Impuxibles les fa fortes. Els dèbils, ho mirem des de la platea i ens imaginem que, potser ens hi atreviríem, que ho sabrem assumir quan esdevingui. Abraçar la malaltia és la més intel·ligent deles opcions. sense deixar que ningú se’n penedeixi. Sense deixar de lluitar per baixar la medicació, i notar la febre de la vida amb la potència de la infància. I que el dolor hi és, per marcar els límits de la Vida. Ben bé cal adreçar-se a Shakespeare que canten els Amics de les Arts “Els valents sucumbeixen a la mort un cop només/ I els covards, senyor, moren constantment…” Tot i la voluntat estètica, que distancia del realisme, la Vida hi és bategant a cor descobert. I emociona a una pedra. Ja cal que rodi i que esclati arreu aquesta estranya Suite.