Raphaëlle

La Conquesta del Pol Sud acaba de completar la trilogia documental Dona, història i identitat. En la seva darrera entrega, Raphaëlle, estrenada el 12 de juliol al CCCB, retrobem i reconeixem les senyes identitàries i el modus operandi de la companyia: teatre en primera persona a través de testimonis que tracen la seva autobiografia en escena, en alternança amb projeccions i petites escenes ficcionades, tot relligat i ben cohesionat per una dramatúrgia que interconnecta els diferents aspectes a tractar, alhora que redimensiona la recerca documental i amplia el focus per formular qüestions d’interès i abast sociopolític.A Nadia (2014), la primera part de la trilogia documental de La Conquesta del Pol Sud, l’afganesa Nadia Ghulam, que va sobreviure al règim dels talibans sota una identitat masculina, ens oferia el seu relat de vida en primera persona. En la segona obra, Claudia (2016), el focus es posava en l’última dictadura militar argentina (1976-1983), i Claudia Victoria Poblete Hlaczik, un testimoni d’excepció, ens relatava la seva peripècia biogràfica prenent com a punt d’inflexió el descobriment, als 21 anys, que era filla de desapareguts, és a dir, un nadó robat i apropiat per una família de militars. En la tercera peça de la trilogia, aquesta flamant Raphaëlle, pren la paraula Raphaëlle Pérez, una dona transgènere de vint-i-tres anys que, a partir de les seves vivències i contradiccions personals, es planteja interrogants a l’entorn de la identitat de gènere i busca donar més visibilitat al col·lectiu trans. La seva experiència individual traça un viatge que no ha arribat encara al seu destí, sobretot perquè, com diu Judith Butler, la identitat és un esdevenir constant i en procés de construcció.Raphaëlle no és, ni de bon tros, el primer espectacle que aborda les identitats i visibilitats trans des d’un escenari. La temporada 2016/2017 el Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima van organitzar el cicle TRANSaccions, si fa no fa en les mateixes dates en què la Sala Beckett programava el cicle La revolució dels gèneres. A banda d’això, Limbo (2015), un espectacle de Les Impuxibles, multidisciplinari i de llarg recorregut, escenificava el trànsit d’un noi transgènere que quedava atrapat en uns llimbs entre la feminitat i la masculinitat, exclòs del reconeixement social i administratiu; l’espectacle de dansa-teatre La fragilitat dels verbs transitius (2016), de la Companyia Roberto G. Alonso, explorava les identitats transgènere i els prejudicis i estigmatització que encara les acompanyen, i Siempre a la verita tuya (2018) de Manuel Veiga ens parlava d’una zarzamora de perruca atzabeja i tenia un record per a Sonia Rescalvo, assassinada al Parc de la Ciutadella l’any 1991. A més, tenim ben recent Trans (més enllà) (2018), de Didier Ruiz, en què set persones transgènere pujaven a escena i s’alternaven en l’ús de la paraula per tal de confiar-nos moments crucials de la seva trajectòria: la declaració de la pròpia condició, l’hostilitat o la complicitat d’amics i familiars, les discriminacions sofertes a la feina i en altres contextos, etc. Com ja és habitual, el dramaturg i director Carles Fernández Giua i l’escenògraf i videoartista Eugenio Szwarcer, fundadors de la companyia La Conquesta del Pol Sud, es presenten davant el públic. En aquest cas no al·ludeixen a gentilicis ni a cosmovisions polítiques sinó que parteixen d’una pregunta tan íntima i compromesa com és què significa per a cadascun d’ells dos ser homes. Dues fotos seves d’infantesa serveixen per explicitar la seva implicació personal amb el projecte i amb Raphaëlle Pérez, una carismàtica jove francesa que compartirà amb nosaltres el seu testimoni. Els elements escènics componen una passarel·la negra i brillant, flanquejada per incomptables focus i un parell de maniquins —l’un masculí i l’altre femení—, amb la infaltable pantalla de projeccions al fons, barrera o separador que estableix un davant i un darrere en el dispositiu escènic. L’ombra que projecta Raphaëlle se suma a les imatges enregistrades i a la gravació en directe, i tot això produeix un joc de presències i projeccions multiplicades. La peça s’estructura en tres blocs, cadascun dels quals duu per títol el topònim que emmarca l’experiència vital: Normandia, París, Barcelona. De l’època de la infantesa, Raphaëlle recorda sobretot la solitud i la consciència de saber-se diferent, així com la creixent fascinació per les desfilades de moda, els vestits llampants i les sabates de taló. Després de cursar el batxillerat artístic a Caen i d’estudiar disseny de moda a París, va néixer com a dona a Barcelona l’any 2016. Ja sigui de peu, asseguda o desfilant, Raphaëlle pren com a referència la passarel·la per mostrar-se al món amb orgull i visibilitzar la seva condició. Sota els focus, sobreexposada i coratjosa, ens mira directament sense vacil·lar i, en un castellà amb marcat accent francès, ens explica retalls de la seva vida. El to de la narració és relaxat i fluid; nítid, depurat i reflexiu. El llenguatge audiovisual hi afegeix, per moments, tensió i sensació de perill, i està conformat —com tota la posada en escena, en realitat, en absoluta sintonia amb el disseny de so de Damien Bazin i la il·luminació de Luis Martí— d’acord amb les textures, les músiques i les llums del món de la moda, alhora que transmet el vertigen de les xarxes socials.  Tot i que hi ha un gran treball de recerca i documentació al darrere, la reflexió es vehicula fonamentalment a partir de les vivències i consideracions de la protagonista i dels testimonis entrevistats: els pares de Raphaëlle Pérez, una treballadora sexual del Bois de Boulogne, el sociòleg Miquel Missé i l’activista Tina Recio —de l’associació I-Vaginàrium—. Les aportacions teòriques més directes són les de Missé, qui, recollint l’herència de Paul B. Preciado i d’altres pensadors i activistes, denuncia el règim de control i producció del gènere i la sexualitat: el problema és estructural i rau en el fet que la societat només ofereixi un itinerari possible, ser home o dona; de fet, l’èxit del model clàssic de transsexual consisteix en que ningú s’adoni que ho és, sinó que quedi assimilat a un o altre sexe. Raphaëlle, que guarda en una carpeta rosa els documents —informes mèdics, fotos, diaris— amb què ha de demostrar a l’administració francesa que sent i viu com a dona, vol encaixar en la societat i deixar de ser un híbrid, però és conscient també que aquesta exigència li ve imposada des de fora —pensem en la tranquil·litat i la irreflexió amb què el metge de l’Hospital Clínic, assumit fugaçment per Carles Fernández, emet el diagnòstic de disfòria de gènere—, en virtut d’una norma que no atorga realitat ni reconeixement al seu cos. I és que, com ella mateixa diu, la mirada —desdenyosa, lasciva, depredadora— és una arma que dispara en dècimes de segon.Hi ha multitud de troballes: la dissociació entre so i imatge en la recreació del pati d’escola al poblet de Normandia; la vista aèria dels pavellons del Lycée Laplace de Caen girant sobre la figura felina de Raphaëlle; el moment culminant de les pràctiques amb Jean-Paul Gaultier; les intimidatòries imatges en càmera ràpida al metro de París; la repetició i reescriptura obcecada de les paraules vexatòries rebudes al carrer i a les xarxes —una mena de palimpsest de l’ofuscació—; el collage fotogràfic que documenta una aparença i una adscripció genèrica fluctuants... Som davant un muntatge magnètic, elegant i compromès alhora, un vestit fet a mida per a Raphaëlle Pérez. Crítica publicada a Núvol el 16 de juliol de 2018

Delicada, femenina, sumisa. Princesas a diestro y siniestro, purpurina rosa y zapatitos de tacón. Durante generaciones nos han inculcado cómo teníamos que ser, qué nos tenía que gustar y qué cosas no podíamos hacer bajo ningún concepto. No te cortes el pelo, no juegues a fútbol, siéntate bien. Durante años nos han enseñado a ser las hormiguitas graciosas y amables que proclamaba Pilar Primo de Rivera. Pero… ¿qué es ser mujer? Con esta pregunta empieza ‘Raphaëlle’, el último espectáculo de La Conquesta del Pol Sud, la última parte de la trilogía sobre mujer, identidad e historia que iniciaron hace ya seis años.Tres documentales escénicos centrados, precisamente, en la experiencia individual de tres mujeres totalmente diferentes y la historia colectiva. ‘Nadia’, el primero de ellos, explicaba la cruda historia de Nadia Ghulam, una niña de Afganistán que sobrevivió al régimen talibán haciéndose pasar por un hombre. Con el segundo, ‘Claudia’, viajamos hasta la Argentina para conocer a una chica que, con 21 años, descubrió que era hija de unos desaparecidos durante la dictadura militar. La protagonista de ‘Raphaëlle’ es la francesa Raphaëlle Pérez, una mujer que nació con genitales masculinos. Identidades recuperadas, perdidas o conquistadasLeer el resto de la crítica en On Barcelona.

Siempre hablamos de la importancia del teatro en la sociedad y de su necesidad en el desarrollo de mejores seres humanos, pero pocas veces encontramos un espectáculo que lo demuestre de una manera tan fehaciente como este.Como todas las cosas importantes de la vida, esta obra comienza con una pregunta. Una pregunta simple, de una construcción gramatical elemental pero que parece el mito de la serpiente que aunque la matas, y precisamente por que la matas, aparecen más y mayores: ¿qué es ser mujer?¿Que es ser un hombre? y después, nos genera una gran incertidumbre cuando aparece la cuestión medular: ¿Que hay detrás de una niña que a los cinco años es un niño?Este es un espectáculo que nos lleva al miedo eterno que hemos experimentado todos, (heterosexuales, homosexuales, transexuales y todas sus variantes) por el hecho más elemental, pero también el más definitorio de nuestro paso por este mundo: ser nosotros mismos.Con una honestidad, un respeto y una estructura dramática imponentes, la compañía La Conquesta del Pol Sud nos regala una hora y veinte minutos de emoción, cuestionamiento y empatía, como muy pocas veces un pieza teatral lo logra. Raphaëlle Pérez no es una actriz, comete errores con el texto, dice las cosas desde su propia experiencia, no desde una técnica depurada, pero no podemos más que admirar la fortaleza mental, emocional y psíquica que requiere lo que hace en escena. Pero ¿Qué es eso que hace en escena? nos cuenta su vida, nos cuestiona y nos hace entender un mundo al que la mayor parte de nosotros no pertenecemos, somos incapaces de acceder y muy pocas veces, somos capaces de dejar de juzgar.Este trabajo forma parte de una trilogía sobre Mujer, identidad e historia, a la que esta compañía - integrada por Carles Fernández Giua y Eugenio Szarcer- le ha dedicado más o menos un quinquenio. En él se retrata la vida de un transexual europeo, que ha tenido la ventaja de haber nacido en un continente con mayores libertades que el resto del mundo y que, a pesar de ello, ha tenido que enfrentar un mundo incomprensiblemente incompetente cuando se trata de afrontar la diferencia. Situación que nos abre un abismo terrorífico cuando pensamos en lo que podrían estar pasando sus congéneres en otros países y en otras latitudes.Más allá de lo que somos capaces de racionalizar, pensar y definir de nosotros mismos y de la aceptación (que es mucho más que tolerancia) del otro. la gran pregunta es ¿Cómo hicimos un mundo donde todos tenemos que renunciar de una manera o de otra, a ser nosotros mismos, donde tenemos tanto miedo del que es diferente, donde tanta gente puede ser tan profundamente infeliz?

La Conquesta del Pol Sud (Carles Fernández Giua y Eugenio Szwarcer) cierra con Raphaëlle su trilogía sobre la mujer, la identidad y la historia. Cada uno de los espectáculos lleva por título el nombre propio de sus protagonistas. Nadia y Claudia establecían además un interesante puente entre la historia personal y la colectiva. Es en este punto donde más flaquea la última. Con el mismo cuidado abrigo audiovisual y la misma honestidad testimonial de las anteriores, Raphaëlle se presenta desde una dimensión mucho más privada, sin que el espectador perciba con tanta claridad la incidencia de su biografía sobre la comunidad y su mirada sobre determinadas realidades. Incluso se podría decir que el discurso que se construye -en este caso sobre la transexualidad- es menos complejo de lo que realmente empezamos a conocer. Y el montaje apunta a todo lo contrario escuchando las palabras grabadas del sociólogo Miquel Missé. Sin el cuestionamiento radical de lo binario que hace uno de los pensadores barceloneses más interesantes en el terreno de las teorías queer, este proyecto estaría aún más escorado hacia cierta convencionalidad en relación a la diversidad de género. Para contrastar, ahí está -para entender la enorme variedad de la experiencia queer- el montaje recientemente dirigido por Didier Ruiz. Con Raphaëlle hay que esforzarse en volver siempre a la pregunta inicial de Missé (¿por qué un chico quiere ser una chica o viceversa?) para sacudirse muchos de los estereotipos que de manera involuntaria sobrevuelan esta pieza y que de forma muy cruda aparecen en la entrevista a una transexual obligada a la prostitución y en el cuestionario que lanza un doctor para establecer si realmente hay disforia de género -Missé impugnaría la misma base disfuncional del concepto- y si procede a un tratamiento hormonal. Pero la historia pertenece a Raphaëlle, nacida Raphael Pérez en el Sur de Francia. Una mujer en plena transición física hacia su identidad femenina. Cuesta relativizar su biografía -siempre desde el punto de vista de la narrativa dramatúrgica- cuando está narrada desde la más sincera experiencia vital. Un viaje lleno de obstáculos -entre los que no se cuentan los padres- que empieza con la luminosidad de la infancia junto al Mediterráneo, se oscurece con la pubertad sufrida en los paisajes grises y verdes de Normandía, se intensifica con el descubrimiento de la gran ciudad en París y se transforma en Barcelona con la irrupción de cierta luz en la incerteza. Una persona capaz de despertar una enorme empatía por la naturalidad con que comparte sus muchas vicisitudes, también las ilusiones rotas de entrar en el Olimpo de la moda francesa.

Després de "Nadia", l'afganesa que va sobreviure disfressada de noi, i de "Claudia", l'argentina que descobreix que va ser una nena robada pels militars que van assassinar els seus pares biològics, la companyia teatral La Conquesta del Pol Sud culmina la trilogia femenina amb "Raphaëlle", un altre cas emblemàtic i de rabiosa actualitat que se serveix de l'escenari per posar el dit a la plaga d'una qüestió que cal visibilitzar: la identitat sexual. El francès d'ascendència espanyola Raphael Pérez ens explica la seva experiència real de nen marginat per la tirania del rol imposat per la societat convencional, i la seva lluita a les palpentes en una trajectòria poc complaent, que finalment es resol amb coratge i determinació assumint la seva veritable volença en femení. Un testimoni impressionant, pronunciat amb bon humor i desimboltura, per qui ja ha esdevingut Raphaëlle gràcies a la seva estada a Barcelona, convertida en la capital de la transformació. La transsexual pronuncia la seva impactant experiència ben escortada per la creació videogràfica i la batuta escènica d'Eugenio Szwarcer i Carles Fernández Giua, en una nova mostra de valenta denúncia a través d'aquest singular format de teatre-document. Imprescindible!