La Conquesta del Pol Sud tanca la seva trilogia (Nàdia, Claudia, i ara, Raphaëlle) amb la testimoni, aparentment, menys èpica. I alhora amb la que deixa més incertesa al seu present i futur. Si a Trans (més enllà) de Didier Ruiz al Teatre Lliure els testimonis trans eren persones de mitjana edat que expressaven la pau interior de saber-se felices i que expressaven optimisme, el cas de Raphaëlle Pérez d’aquest muntatge és molt més inquietant. Jove, amb el suport familiar i laboral, rastreja per les mirades d’odi al metro (a París i a Barcelona) i intueix una assumpció del seu nou cos, que la reconforta, però alhora li impossibilita aprofundir en relacions amb els altres, satisfactòriament.

A Raphaëlle, no hi ha el perill de la mort de fer-se passar per un noi per sobreviure a l’Afganistan dels talibans (Nàdia). O no hi ha la descoberta de tenir uns pares de mentida i còmplices dels que van assassinar els biològics durant la dictadura argentina de Videla (Claudia). Ara, es parla sobre les contradiccions de ser una persona trans. Ho fan amb un dispositiu molt similar al dels anteriors dos treballs. Amb Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer dins d’escena, entrevistant-la, i donant pas als vídeos. Exposant-se ells també en primera persona del singular. I sent el pont imprescindible entre unes persones valentes (pel que han viscut i perquè s’atreveixen a exposar-ho) i el públic anònim (d’aquí i d’avui). És cert que Raphaëlle parla d’un capítol que no es tancarà mai (com conviure amb el cos d’home quan et sents a gust habitant un cos de dona). Ella, a més de sentir-se còmoda amb ella mateixa, també vol conviure amb la resta. I s’adona que la societat no està preparada. I que l’arracona. No hi ha solucions ràpides ni bonistes possibles. Com no hi pot haver una resposta ràpida a la pregunta inicial formulada per Giua i Szwarcer (“Què és per a tu ser un home o una dona?”). Potser, en aquesta ocasió, el relat cronològic allunya les reflexions dels membres de La Conquesta del Pol Sud. Quan desapareixen les reflexions d’ells sobre el privilegi social de ser homes blancs i heterosexuals, cau l’eficàcia de contactar amb tot el públic. Transmeten la incertesa de Raphaëlle, però es refreda la revisió personal, plantejada inicialment. L’operació pel canvi de sexe (plantejat com una necessitat pragmàtica, segons es desprèn de l’opció de la psicòloga del Clínic) ara creua el plantejament de Limbo, en què una noia lluitava per ser noi. La rebel·lió amb el cos per ser com una persona se sent és un exercici de valentia sense treva. Això les fa estar contínuament a l’ull de l’huracà de la societat però alhora és una lluita honesta que cal reconèixer i donar-hi escalf. Seure sola al banc, al pati o en un parc un diumenge a la tarda, reflecteix una les soledats més profundes.