Marits i Mullers

Si os contamos que en un mismo montaje se juntan los nombres de Woody Allen y Álex Rigola, es posible que vuestra primera reacción sea de perplejidad, porque uno se dedica al cine y el otro al teatro, y además son dos creadores, dos artistas separados por miles de kilómetros (Nueva York y Barcelona) y por lo tanto realidades muy distintas.Pero si nos detenemos un instante y analizamos las dos trayectorias os daréis cuenta que ambos son unos apasionados de retratar la condición humana, con todas sus luces y sombras, y su fascinante complejidad. Y los aspectos en común no se acaban ahí, ya que tanto allen como rigola han demostrado con creces a lo largo de sus trayectorias que son muy hábiles en la dirección de actores. a que ahora ya no suena tan extraña esa suma de talentos.

Probablement, el millor elogi per a un muntatge teatral basat en una pel·lícula sigui reconèixer-li la seva entitat com a peça dramàtica independent del film original; objectiu no gens fàcil d’aconseguir, sobretot quan aquesta pel·lícula ha estat dirigida per un cineasta totèmic o interpretada per artistes tan singulars com carismàtics. I la reeixida proposta d’Àlex Rigola sobre Marits i mullers, de Woody Allen, en podria ser un bon exemple. És clar que parteix d’un guió intemporal, viu i enginyós centrat en les sempre complicades relacions de parella, i que el nom del peculiar director americà és un bon esquer, però amb tot això no n’hi ha prou per bastir un muntatge que atrapi, com és el cas. Rigola, responsable de l’adaptació i la direcció, ha hagut de buscar intèrprets prou versàtils per donar una nova entitat als personatges sense esborrar, però, la seva identitat original. I, un cop trobats, ha fet un pas més: deixar que els actors i les actrius conservin el seu nom real; tot un encert! I és així com els sensacionals Andreu Benito, Joan Carreras i Xavier Villanueva, en el sector masculí, i Sandra Monclús, Mònica Glaenzel i l’efectiva Mar Ulldemolins, en el femení, construeixen un retrat agredolç i divertit de la vida matrimonial de dues parelles, amigues i confidents, que un bon dia veuen la seva convivència aparentment plàcida i agraïda esmicolar-se en mil bocins. I si d’una banda respecta les dèries, les obsessions iròniques i prou conegudes del cineasta o l’essència de l’humor “allenià”, de l’altra sap potenciar-les acostant-les a la nostra realitat i a uns referents molt més propers. La proximitat dels conflictes i dels sentiments íntims que percep l’espectador es veu també reforçada gràcies a l’ajut de la disposició escènica central de la sala, un espai envoltat de sofàs que comparteixen intèrprets i espectadors, així com al fet que, en algun moment, la Mònica interpel·li directament algú del públic, el qual passa a formar part de la reflexió que l’actriu formula en veu alta. Marits i mullers és, doncs, una bona ocasió de passar una estona divertida i gaudir d’un humor corrosiu, que s’allunya dels tòpics més sentits sobre les relacions conjugals.

Val la pena oblidar-se de la pel·lícula, crec. Encara que només sigui per trobar tots sols tot el Woody Allen que hi ha a dintre. Es veu de seguida: el professor madur, la hiperactiva mental, la joveneta intel·lectual, la joveneta "desintel·lectual", el marit buscador de noves aventures, le pedant, la muller feliç... Els personatges de Marits i mullers són el que són, són allenians, però ho són amb personalitat pròpia (els personatges mantenen el nom dels actors que els interpreten, per exemple). El tema, per descomptat, també té la seva D.O. en la factoria Allen. Però no deixa de ser un tema universal, imperible, sempre tan actual i tan tafaner. Un tema on tothom es reconeix. (I qui ho negui, menteix.) Dues parelles presumptament exemplars. Tot va bé, s’estimen a les seves maneres, surten a sopar, van al teatre... Un d’aquests matrimonis va tan bé que, fins i tot, decideix separar-se de boníssim rotllo. És el punt d’inflexió per a la desfilada de draps bruts. La Sandra no suporta que al Joan les coses li vagin bé i ara tingui una dona “que li clava les ungles, o que, almenys, es mogui” (presumeix ell) mentre carden, tot i que vegi convertida la realitat en una imitació de la tele. El Joan, esclar, no aguanta que la Sandra s’enrotlli amb un pedant director d'una revista de disseny. L’Andreu es descollona del Joan quan coneix la seva conquesta (“L’has cagat, Joan, l’has cagat!!!”) i la Mònica es pensa si el que ha fet la Sandra és el que hauria hagut de fer ella. La comèdia és servida amb petites dosis de complicitat per part dels intèrprets, que de vegades assumeixen el rol (mínim) de narrador i es dirigeixen al públic, on tothom es queda amb les ganes de dir la seva. Aquesta sensació de proximitat que aporta el muntatge de Rigola la gestionen a la perfecció els sis actors, que no en la pedanteria ni tallen en cap moment el ritme de l’obra.

àlex Rigola ha signat una direcció d'un espectacle ben allunyat del seu món teatral i de condensació dramàtica. S'ha atrevit a fer una versió teatral de "Martis i mullers" de Woory Allen, un dels directors de cine americans més estimats a Europa. I és que, ben cert, les seves comèdies (amb psicòlegs i embolics de faldilles i pantalons, marca de la casa) tenen bastant de comèdia de bulevard: en broma, retraten les relacions mundanes de la societat. A Catalunya, quan veiem el rostre de l'acord novaiorquès ens ve el to de veu de Joan Pera. Sembla que no pugui parlar o moure's d'altra manera. Però aquesta posada en escena, que respira Woody Allen pels quatre cantons, demostra que es pot donar un altre aire i un altre volum al personatge arquetípic; se'l pot alliberar.Rigola compta amb el seu equip d'actors habitual: Andreu Benito i Joan Carreras que fan parella amb Sandra Monclús i Mònica Glaenzel. Mar Ulldemolins (que es desdobla en Mar i en "la Molins") i Lluís Villanueva (romàntic i, finalment, conformista) completen un equip d'actors meravellosos. Responen a les rèpliques en gran velocitat, dient veriutats com temples com si no diguessin res i ben amatents al joc que practiquen els seus companys. L'exercici de mirades, des de la penombra, cap als que aguanten l'escena estan molt mesurades. Que tots sis siguin a escena, permet veure els sentiments dels personatges que, en aquell moment, no parlen però comproven gelosos la sort dels seus amics.L'espai succeeix entre sofàs, que mig ocupa, el mateix públic. El trencament de la quarta paret és evident quan els actors es dirigeixen a públic per presentar-se, per preguntar-se si ja s'havien presentat per prendre els rostres anònims com a exemples de relacions d'enveges impossibles. La comèdia no desbarra cap al traç gros, tot i que té moments hilarants; Rigola i els actors aguanten la tensió, mantenen un punt de desesperació, de pèrdua que es revela molt realista. "Marits i mullers" és un joc de Woody Allen, que respira aquell món divertidament caòtic però que també fuig dels clixés que el mateix actor nord-americà es deixa persuadir. Molt recomanable per anar-hi en parella, o en colla d'amics.

Impecable adaptació dramàtica del guió de Woody Allen en un filat escènic que Àlex Rigola trena amb rigor, ritme i atmosfera de gran proximitat i major complicitat amb l'espectador. Ho fa, en primera instància, amb una disposició central de l'escenari, amb públic a banda i banda. Un escenari delimitat per uns quants sofàs, uns que usen els intèrprets, altres on seuen espectadors, en un lligam estret i productiu que fa vívida l'experiència teatral. Fins i tot hi ha moments en què algun intèrpret interpel·la el públic dels sofàs, que entra en el joc, mentre la resta ens emmirallem de gust. Els diàlegs són incisius, esquitxats d'humorades que són espurnes estimulants de pensament, on s'hi expliquen coses ben quotidianes, aspectes vitals que afecten tanta gent, enfocat amb extrema perspicàcia i aguda penetració, que creen una esparpillant sintonia amb les espectatives de l'audiència. L'actuació d'Andreu Benito, Joan Carreras, Lluís Villanueva és convincent i ferma. Mònica Glaenzel, Sandra Monclús i Mar Ulldemolins fan respirar els rols femenins de manera esponjada i segura. Un luxe d'actors que fan de transmissors d'unes rèpliques guspirejants i a l'alçada del públic, que prefereix l'humor subtil i raonable al batre de barres baladrer i estomacal. A la Villarroel!

¿Sabeu què passa...? Que el 1992, potser per allò de l'aura inesgotable dels Jocs Olímpics, als que ja hi érem, ens semblen encara ahir mateix. I han passat 25 anys llargs! Per això em fa l'efecte que el guió del mestre Woody Allen —considerat una de les seves millors creacions— a vegades cau en la trampa del passat. M'explico una mica més, abans que l'auditori silenciós se'm posi a xiular. Woody Allen s'estalvia el terapeuta. No és perquè sí que escriu 'Husbands and Wives' i que roda la pel·lícula el 1992 coincidint amb el seu conflicte de parella amb l'actriu de tota la vida, Mia Farrow, i consolida la relació que estableix amb la seva filla adoptada, Soon-Yi (Dilan). 'Marits i mullers' —comparada sovint pel seu contingut amb 'Escenes d'un matrimoni', d'Ingmar Bergman—, té alguna cosa de tot això. Separació de parella, el somni del passat, la joventut que s'escola, l'atracció de l'alumna que admira el professor, la parella d'amics que anuncia que trenca la relació i el desencadenant en la pròpia parella del professor d'universitat i la directora d'una revista... Esclar que sempre amb l'afegit de la dissecció a càrrec del mestratge de Woody Allen, cosa que, malgrat la pàtina d'antigor que he esmentat, no acaba de caducar mai de debò. (...)