CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Retrat d’una vida escapçada
Publicat el: 19 de setembre de 2025
CRÍTiCA: Ragazzo
Ragazzo, escrita i dirigida per Lali Álvarez Garriga, ha tornat a escena deu anys després de la seva estrena a la Nau Ivanow el 2015. L’acull de nou el Teatre Eòlia, on ja s’hi va representar durant tres setmanes a finals del 2016. La història de l’activista italià Carlo Giuliani, assassinat per la policia durant una cimera del G8 a Gènova, amb només vint-i-tres anys, ha trepitjat també l’Espai Lliure, el Teatro del Barrio de Madrid i, fins i tot, el Saló del Tinell de Barcelona. Més de 200 bolos, gira de vuit anys per tota la Península i s’ha embutxacat el Premi de la Crítica 2015 al Millor Espectacle per a Joves i l’Actor Revelació, Premi Serra d’Or a l’Espectacle Teatral del 2015 i Premi del Públic al Millor Espectacle de Teatre de la Feria Internacional de Teatro y Danza d’Osca 2016.
Oriol Pla, que va encarnar el jove activista, s’ha jubilat (per edat) d’aquest paper, que tantes satisfaccions li ha reportat, i li ha cedit honorablement el ceptre a Pau Bondiez, graduat en interpretació a Eòlia CSAD, fet que representa el seu debut amb un rol protagonista. L’ombra de Pla és molt allargada, i la repte de substituir-lo, enorme, però Bondiez entoma el monòleg amb enorme diligència, es fa seu aquest ragazzo, li dona la seva pròpia pàtina, i se’n surt magníficament bé. Álvarez, excepte una frase sense més rellevància, no ha tocat ni una sola coma del text original. L’única picada d’ullet a l’actualitat és un petit pòster amb la imatge de la Flotilla per la llibertat de Gaza que el nano té penjat a l’habitació. I l’únic element que delata la seva antiguitat és el mòbil antediluvià que apareix a escena. Ha passat una dècada i la història i la dramatúrgia segueix vigent. Amb aquesta reposició, la petita sala del carrer de Bailèn inaugura temporada.
La proposta, que compta amb el vist-i-plau de la família Guiliani (l’autora la va fer partícip des d’un bon inici i inclús va assistir a l’estrena barcelonina), segueix els tres últims dies de la vida del noi: el 18, el 19 i el 20 de juliol de 2001. En cap moment se l’esmenta, voluntat explícita del text, que pretén que la seva figura esdevingui universal, i que el seu retrat i el seu testimoni sigui compartit i no s’encaselli en una identitat en particular. El públic presencia les rutines quotidianes i domèstiques del jove durant les tres jornades (llevar-se, rentar-se la cara, preparar-se el cafè, tallar hortalisses i fer-se una amanida, recollir la roba bruta, estendre una rentadora…) mentre escolta la seva música, veu el títols que llegeix (Un món feliç, per exemple), comparteix la seva poesia i presencia com s’enamora. La repetició d’aquestes accions marquen sàviament el pas dels dies.
Però, sobretot, assistim a les reflexions polítiques i filosòfiques d’un jove idealista que participa al Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat aquells mateixos dies i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com alternativa a la globalització. “La por és tot el que et cal per convertir-te en esclau”, expressa. I també exclama, somiant despert en una fatídica premonició quan es lleva el que serà el seu últim dia, que si mor no vol que li facin una estàtua, en una de les imatges més potents de l’espectacle. La seva dissort és trobar-se en un punt determinat de la ciutat a una hora en concret i amb un carabinieri de gallet fàcil. L’obra, eminentment política, denuncia la impunitat i la violència dels cossos i forces de seguretat.
Bondiez, que tot just té un any menys del jove que interpreta, muta per tots els estats anímics que requereix la proposta, i l’última escena, corprenedora, és una demostració d’exercici físic a un ritme crescendo, trepidant. Bullici, helicòpters, multitud i sirenes embolcallades en un so eixordador. L’actor està sol a l’escenari, però aconsegueix que en formem part en un tot compacte. La família Pla-Solina, a qui vàrem descobrir i gaudir reunida a l’excel·lent Travy (que segueix tenint vida) s’ha implicat des del principi en aquest projecte. Quimet Pla va polir amb el seu fill aspectes interpretatius i Núria Solina ha agafat amb fermesa el disseny de llums. Un altre company de viatge d’Oriol Pla, Pau Matas (Gola) s’encarrega de l’espai sonor.
Álvarez, que manifesta que si no s’expliquen, les històries s’esborren, ret amb Ragazzo no sols un tribut a Carlo Giuliani, sinó a totes les persones conscienciades socialment, alhora que reflexiona sobre la violència, l’abús de poder i les amenaces de qui ens governa. “El noi ha mort. Que corri la veu”, crida el jove com a epitafi. Un espectacle sobre la memòria col·lectiva.
L’ombra de Pla és molt allargada, i la repte de substituir-lo, enorme, però Bondiez entoma el monòleg amb enorme diligència, es fa seu aquest ragazzo, li dona la seva pròpia pàtina, i se’n surt magníficament bé
CRÍTIQUES RELACIONADES / Ragazzo
TÍTOL CRÍTiCA: ‘Ragazzo’ al Barcelona Districte Cultural
PER: Ana Prieto Nadal

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: La carne del símbolo antisistema
PER: Manuel Pérez i Muñoz

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: La icona de l’antiglobalització
PER: Teresa Ferré

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: ADMIRABLE RAGAZZO
PER: Ferran Baile

VALORACiÓ
10
TÍTOL CRÍTiCA: De com fer brillar la humanitat a un mite anònim
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Salt mortal de la ficció a la realitat
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Ragazzo, recital Oriol Plà
PER: Pep Vila

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Lali Álvarez retrata la violència sense límits del Sistema amb l’ ajut d’una portentosa interpretació d’Oriol Pla
PER: Ramon Oliver

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: L’antiglobalització puja a l’escenari
PER: Toni Polo

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Cadàver exquisit
PER: Jordi Sora i Domenjó

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Teatre de denúncia social
PER: Núria Cañamares

VALORACiÓ
8
TÍTOL CRÍTiCA: Un dels monòlegs més ben interpretats
PER: Josep Maria Viaplana

VALORACiÓ
8