Només els amors de pares a fills i viceversa són capaços de deixar-se perdre. Helena Tornero (El futur) salta de marge i s’atreveix a construir una comèdia romàntica que li fa  desistir de les banderes vermelles del que vol denunciar a través del teatre. Decideix ser incoherent per amor, encara que sigui tard. Té l’encert de triar una direcció molt hàbil en la comèdia, Israel Solà (Austràlia) i que permet posar un cert gruix metateatral en la posada en escena. El repartiment és volgudament explosiu amb intèrprets que han combregat (molt encara hi son) trajectòries ben diferents: Per exemple, Parking Shakespeare (Ester Cort): El corredor de karts; Íntims Produccions (Sandra Pujol Torguet): L’anorak; Moukhles i Sentís (Fermí Delfa) Nodi, de gossos i malditos; Dagoll Dagom (Teresa Vallicrosa) La gran nit de Dagoll Dagom, i fins i tot H.I.I.I.T (Roger Torns): Les paraules dels altres. Com a Los brutos o L’herència la peça arrenca a la taula d’escriptura i va agafant volada a mesura que la trama rep el vistiplau de la (diguem-ne) intuïció.

El tòpic diu que ciutats com Roma i París són ideals per viure una història d’amor. Potser sí, però com a producció de categoria B centreeuropea, l’amor arrela en la situació més adversa. Com més inversemblant, més possible que l’amor perduri. Com més girs, més joc amb les cobres dels petons, les trobades fortuïtes. Els canvis d’escriptura deixa desemparats els protagonistes com els de Pirandello en Cinc personatges en cerca d’autor.

Els espectadors de dissabte a la tarda, en realitat, no accepten que els hi amarguin el romanç. I encara que l’autoria eviti caure en el paternalisme de l’heteropatriarcat de torn trobarà la fórmula per sortir-se amb la seva. Potser compta amb la determinació dels personatges, O només esmena el final al cap per fantasiejar un petó llargament esperat. Tornero i Solà demostren que es pot vestir una núvia de princesa amb escot Paraula d’hnor. I que, sota del tul calci botes de canya alta i els mitjons vermells de les banderes que s’ha empassat la creadora per al gir final.

Només els pares es deixen marcar gols als fills. Només els fills deixen que els pares facin enrere una jugada d’escacs. L’estima és incondicional. Com l’amor més ensucrat, però és una lliçó tan honesta com la de la denúncia a la impunitat dels poderosos, com la vulnerabilitat de les víctimes… Les comèdies amaguen secrets que no es poden desvelar. Potser per casualitat, Tornero s’ha redimit amb una mare que se sorprenia perquè de petit li agrada explicar acudits i, de professional, només adaptava tragèdies gregues (i, potser, normes d’instruccions per a sobreviure).