Roma?…Paris?… Voleu dir que aquestes ciutats i algunes altres que us puguin  venir al cap (penso ara  per exemple en aquella que en va plena de canals) ,  no estan un xic sobrevalorades com a destins romàntics?  Què me’n dieu, sense anar més lluny, de Polònia en general i Varsòvia en particular, trens  de rodalies inclosos? Sí, ja  ho sé : aquestes no són les primeres alternatives que us poden passar pel cap. Però potser les coses canvien, un cop conegueu la incursió pels territoris de la comèdia romàntica que ens proposa Helena Tornero.

I també sé que molts i moltes de vosaltres ( i fins i tot, l’autora amb quelcom d’alter ego de la mateixa Tornero que pren la paraula tot just iniciar-se la representació) em direu que no ens en calen més ,de destins romàntics. Que tots ells són una enganyifa decorativa  destinada a perpetuar la gran enganyifa de l’amor romàntic. I que, el que cal, és precisament acabar d’una vegada per totes amb el miratge romàntic que ajuden a perpetuar destinacions com aquestes.

Però hi ha a la sala  com a mínim una persona que no està gens d’acord amb tot això. Que ja n’està tipa, d’escoltar la mena d’arguments i de discursets militantment anti romàntics que et deixen anar a la que et descuides els autors i les autores amb ínfules de modernitat políticament correcta  i desmitificadorament anti heteropatriarcal a la que s’ensumen que els miratges de l’amor tornen a fer de les seves. I no és que aquesta persona sigui una negacionista dels efectes tòxics que pot arribar a adquirir segons quina mena de romanticisme.

Però alhora, reclama per exemple  el seu dret a lloar com cal els gens tòxics efectes que pot provocar un petó com déu mana. I donat que l’autora li va prometre una història d’amor de les  de tota la vida ,d’aquestes en les quals , sense anar més lluny , fa un parell de dècades t’haguessis pogut trobar a Julia Roberts i Hugh Grant interpretant els papers protagonistes, li exigeix que compleixi la seva promesa: en té tot el dret!

Per tal que aquesta autora que sembla un  alter ego seu pugui complir la  promesa, Helena Tornero compta amb la calòrica col·laboració d’un director que, assumint amb alegria totes les contradiccions associades al tema, pot mostrar-se alhora romàntic i anti  romàntic, tot fent brillant broma dels tòpics, però presentant-los prou amorosament com per a que ens els mirem amb renovat carinyo. Una dualitat que assumeixen també amb descarada desvergonyia tots i cadascun dels  excel·lents intèrprets de la comèdia.

Quatre d’ells se’ns presenten inicialment com si ens trobéssim en una mena de “brainstorm” de guionistes liderat per la ja esmentada autora, disposada sempre a boicotejar el romanticisme amb escenari romà o parisenc que li va prometre a aquesta altra persona tan propera a ella. Per  cert: tal  i com explica la mateixa Helena al programa de mà de l’espectacle ,a la seva mare li agradaven molt les comèdies romàntiques. I més d’una vegada ,quan veia la filla ficada per exemple en l’adaptació d’alguna d’aquelles tragèdies greges en les quals no hi cap ni un trist acudit ni la més petita ombra de romanticisme, li havia demanat a la filla que escrivís una comèdia d’aquesta mena. Doncs, promesa complida.

I val a dir que posats a barrejar la ficció escènica amb les referències autobiogràfiques, el fet que un tren i els seus empleats vinguin a jugar en aquesta ficció un paper determinant, no en té tampoc res de casual. També és Tornero, qui ens diu al mateix text que sovint somia en estacions de tren , perquè de petita va viure en una d’elles. En concret, a l’estació de Portbou. De fet, l’autora va arribar a afirmar una vegada que aquella estació havia estat “la meva primera professora de dramatúrgia”.

Doncs aquest espectacle que també en té un punt de ferroviari li deu molt a aquelles primeres llissons. I quan no té un tren a mà, no dubta en fer una dinàmica escapada filmada que sembla la versió casolana d’aquestes que realitza el cada cop més estel·lar director britànic Jamie Lloyd  quan fa que els protagonistes dels seus espectacles ( ho està practicant ara mateix als seus aclamats muntatges de “Sunset Boulevard” i “Evita”) surtin en directe a carrer deixant  darrera seu el públic que seu dins de teatre. L’enamoradíssim Fermí Delfa, sempre ben recolzat pel seu amic Roger Torns,  és capaç d’això i de molt més, per tal de retrobar-se amb la seva estimada Sandra Pujol Torguet. I quina bona parella fan aquests dos, encara que a l’autora Ester Cort li dolgui reconèixer-ho!

Amb un amor així, de ben segur que les demandes romàntiques de la sempre estupenda Teresa Vallicrosa quedaran satisfetes. I tots  plegats podrem posar-nos a cantar al karaoke de l’amor , després d’haver gaudit d’una proposta escènica veritablement deliciosa. Sí, ja ho sé que la paraula sona carrinclona. Però potser ha arribat també l’hora de reivindicar la carrincloneria i deixar de llegir (quan veiu l’obra, ja entendreu això) asèptics  manuals d’instruccions  , no us sembla?