Roma, París, Polònia… La Fontana di Trevi romana, el Pont de les Arts francès, les monedes a l’aigua prohibides, els cadenats del pont prohibits, el tren polonès també prohibit si no s’ha validat el bitllet… Totes són destinacions insòlites que poden desencadenar una entremaliada faula d’amor.

La dramaturga, traductora i directora Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973), resident de la temporada que s’acaba a la Sala Beckett, ha cuinat una comèdia farcida d’ingredients romàntics però que, un cop reescalfada al microones, ha resultat ser sobretot antiromàntica.

Hi ha en aquesta comèdia de títol vocatiu i provocatiu, «Tu em vas prometre una història d’amor», una confessada relació de la trama i dels personatges amb la vida real de l’autora. El títol es pot atribuir a una petició que li havia fet la seva mare —fa quatre anys que ja no hi és—, que era una amant de les comèdies romàntiques i que no entenia que algunes peces de la seva filla fossin tan tristes i parlessin de velles històries clàssiques.

Ella li devia prometre una història d’amor i, mal que sigui tard, li ha regalat ara. Per això, l’ànima en pena —o no tan en pena si jutgem per la sorpresa musical que amaga com a perla final de l’espectacle!— de la mare d’Helena Tornero és a la platea amb una esplendorosa actriu Teresa Vallicrosa que no para de dir la seva des que ha començat la representació i que acaba pujant a l’escenari. Més Vallicrosa, sisplau, per donar a les actrius de solatge oportunitats com la d’aquest paper, que l’autora s’ha tret de la màniga, i que revaloritzen una generació d’actrius que han marcat el pòsit teatral dels últims trenta o quaranta anys.

No tenint-ne prou amb aquesta referència personal, també es fa evident que el personatge que representa l’actriu Ester Cort —la filla de la mare en pena—, no és altre sinó ella mateixa que es debat entre escollir una trama o una altra, incloure una parella d’enamorats o una altra, fer-los fer un petó discret o un petó amb llengua, o situar-los en una ciutat romàntica o una altra.

¿I el tren de Polònia? Dos lligams més amb l’autora. Un, perquè l’anècdota de la multa que ha de pagar al revisor per no haver validat el bitllet tot i que a l’estació ho indicava un cartell en polonès, no és ficció sinó que respon a una experiència viscuda per Helena Tornero. I l’altre lligam és la circumstància que la infància de l’autora va transcórrer, tot i que havia nascut a Figueres, en un dels habitatges destinats a treballadors d’estació de tren, concretament la de Portbou —niu de bones lletres qui sap si pel fum de les antigues màquines de vapor o pel cosmopolitisme fronterer de via estreta a via ampla, si tenim en compte que a l’estació de Portbou també hi va viure una altra autora, Maria Mercè Roca.

La comèdia «Tu em vas prometre una història d’amor» excel·leix per un atractiu registre dramatúrgic que l’autora, per distanciar-se’n i no veure-s’hi tan implicada, ha deixat en mans de la direcció d’Israel Solà —el calòric més calòric de La Calòrica— que ha elaborat un muntatge que si portés el segell de la seva Calòrica ningú no dubtaria de la seva autoria.

Amb això queda ben clar que estem davant d’una comèdia que promet i que provoca els somriures sense deixar d’anar pessigadetes doloroses aquí i allà sobre els tòpics de l’amor romàntic i l’inevitable joc del vol i dol. És a dir, mentre per una banda es renuncia a una mena d’amor que ara no es porta, per l’altra s’hi acaba caient amb les quatre potetes, que són les més humanes que hi ha.

A partir d’una arrencada que té la pinta de ser una sessió de treball dramatúrgic on l’autora intenta escriure el seu guió, els personatges es converteixen aviat en coguionistes que estiren i arronsen, suggereixen, fan, desfan, amaneguen i manipulen fins al punt que acaben sent ells —i també la mare en pena!— els autèntics autors de la història.

Al costat de l’actriu Ester Cort i de la veterana actriu Teresa Vallicrosa —mare i filla amb geni i figura fins a la sepultura, mai més ben dit—, hi ha la parella més enamoradissa de la troupe que interpreten l’actor Fermí Delfa i l’actriu Sandra Pujol Torguet, parella que passa per Roma, París i Polònia i que acaba clonada en una parella del Hollywood més carrincló empeltada del sucre Disney.

Entre ells dos, l’amic polonès amb gorra de plat, l’actor Roger Torns, que amb Fermí Delfa, en un moment donat, fan, ara asseguts al banc o ara donant voltes entre corredisses, els papers d’una parella de clowns, sense abandonar el registre de la comèdia.

Són noranta minuts “tornerocalòrics” que compten amb una projecció cinematogràfica inclosa que fon diversos indrets en només un de la Barcelona més gentrificada pel turisme a la recerca de l’amor perdut. Són noranta minuts que serveixen per crear una història d’amor en un temps en què l’amor, precisament, no està de moda. Són noranta minuts que, ni que passin per una certa baixada per excés de repetició d’arguments en el seu epicentre, es tornen a enfilar després amb força cap a la segona part fins a l’esclat final que deixa els espectadors amb la mel a la boca per allò que, tot i ser una comèdia, bé hauria pogut ser també un musical.