Tots els autors parlen de si mateixos. No tenen per què ser éssers especialment interessants, ni haver tingut una infància, una joventut fora del comú. Per això són escriptors, tenen la capacitat de fabular a partir d’aquelles experiències que parlen si mateixos. I d’això en sap un munt i ho fa molt bé Helena Tornero. Una part de les seves obres estan basades en fets, situacions que ella ha viscut i partint d’elles n’ha creat una història. Estiu de La fil·loxera n’és un bon exemple. I d’altres que van trufades d’experiències personals. Ara presenta Et dec una història d’amor, una desconstrucció divertida sobre les històries romàntiques. En aquest cas, el motor de creació sembla que va ser la seva mare, qui més d’un cop, en veure que era reconeguda pels drames i les tragèdies, li va demanar que un dia escrivís una història d’amor, com les de sempre. A la Beckett, l’empordanesa ha fet realitat la seva promesa.

Ràpidament entrem dins el joc. Una taula amb quatre persones, dues dones i dos homes que debaten sobre com escriure una comèdia romàntica. Una d’elles (Ester Cort) és la que porta la veu cantant. Els altres van proposant, però sols aquesta és la que decideix realment com orientar la història. Bé, no. De fet, d’entre el públic surt una veu discrepant (Teresa Vallicrosa), una veu que l’autora reconeix. Li diu que no és la història que li va prometre. El diàleg entre aquests dos personatges estarà trufat de reflexions sobre que és una història d’amor, debatent sobre les bondats i les maldats del romanticisme -una bona comèdia romàntica pot salvar el món, però també pot ser un instrument del capitalisme i el patriarcat-. Ben aviat descobrirem que el personatge molest representa ser la projecció mental de la mare de l’autora. Una aparició que no sols fa la guitza, sinó que d’una manera molt delicada va cosint els retalls de la relació entre ambdues. 

Com deia el joc entre mare i filla està en com escriure una bona història d’amor i com tot plegat és una projecció mental de l’escriptora, tot plegat anirà avançant en dues línies narratives: la de l’autora i la de la història que s’anirà representant. Una dirigeix l’altre, però al final la història, la pròpia força romàntica de la història s’imposarà sobre els designis de l’autora. Així doncs, parlem de la història i com aquesta es va construint. Si bé, en un principi l’autora i el seu cor de guionistes creuen que l’acció hauria de passar a Roma o a París, finalment decideixen ubicar la història en un espai bastant menys romàntic: un tren a Polònia. I si seguim el camí de les situacions antiromàntiques, l’autora (amb la interrupció trapella de la mare per reorientar la història) decideix que el conflicte que prengui l’espurna es doni entre un revisor estirat i una turista que no ha validat el seu bitllet al tren. Una situació a priori poc romàntica, però la colla d’escriptors decideixen tensar la corda i fer evolucionar els seus personatges cap a situacions absurdes i ben còmiques. Probablement, el gran valor de la nova peça d’Helena Tornero és com fa burla dels processos de creació de qualsevol autor/guionista, mostrant la taula de treball, les discrepàncies i com les idees més inversemblants al final acaben prenent forma i, gràcies a l’enginy d’uns bons diàlegs i uns personatges amb carisma, aquella història acaba agafant una entitat per si mateixa.

Punt i a part. El dia de l’estrena sempre és un dia especial. Tot ha de rutllar, la platea està plena i les expectatives són altes. I va succeir quelcom que no acostuma a passar: un tall de llum. El més divertit de tot és que hom (i ben segur que molts van pensar el mateix) va pensar durant uns segons que allò formava part de la comèdia. Els dos personatges tancats en un ascensor, situació tensa, etc. Doncs res de res. Gairebé que haguessin pogut aprofitar per improvisar. Però en una estrena no s’improvisa. Així doncs, els actors es van retirar a esperar que tornés la llum (més de vint minuts després), mentre el Toni Casares, amb aquella bonhomia i alegria intentava treure ferro a l’assumpte amb un públic enèrgic i generós. Després els dos protagonistes van tornar a l’ascensor per seguir embolicant la troca.

Tornero aquest cop ha cedit la batuta de la direcció a un home que sap donar dinamisme, que té ben pres el pols a la comèdia romàntica. El calòric Israel Solà dirigeix amb encert els actors i amb el seu equip busca una posada en escena que es va construint amb pocs elements, però que no deixa de mutar i créixer fins a acabar amb el final apoteòsic que necessita. L’Adrià Pinar a l’escenografia i el vestuari de la Joana Martí Delgado són claus per apuntalar els gags i dotar d’aquest ritme que no decau.

El quintet interpretatiu està ben conjuntat, destacant les interpretacions de la Sandra Pujol Torguet, qui viu la vida dins un manual d’instruccions i el Fermí Delfa, l’home que aprèn a estimar. Dos protagonistes que són com dos ninots que es mouen segons les ordres de les autores. Tenen química i vis còmica, sobretot ella. I a més canten molt bé. Fer cantar Common People de Pulp a una obra de teatre sempre serà una bona decisió (si està ben justificat, com és el cas). I després està la parella de veritat: Ester Cort i Teresa Vallicrosa. La Vallicrosa està meravellosa. És d’aquelles actrius de certa edat i experiència que quan els hi dones una bona comèdia saben jugar-hi a fons, divertint-se amb naturalitat. I l’últim en discòrdia, Roger Torns, tot i haver d’ocupar-se de personatges més secundaris és divertit i sap jugar molt bé el seu rol amb disciplina i precisió.

Aquesta història d’amor que el tàndem Tornero/ Solà ens promet és una peça que fa estiu, fresca, enginyosa, contemporània i sense prejudicis. Parla del romanticisme, de l’antiromanticisme i del postromanticisme. Tot i que, al final, la verdadera relació romàntica, la que ha de consolidar l’amor, serà el d’una filla cap a la mare. Sempre s’ha de complir una promesa feta a la mare.