Refugi fa un retrat fosc, brut, carregat de fum i d’amargor d’una família. D’entrada, perquè es tracta de tres germans sobrevivint la fugida dels pares. Potser era una escapada agònica, com la de les comunitats primitives esquimals, que s’amaguen i s’integren a la natura (Zero o Amor mor). És una família desestructurada que malviu amb una alimentació ínfima i que s’intueix una caiguda a l’abisme, incapaços de gestionar la seva maduresa. No hi ha telèfons mòbils, ni pantalles tàctils, per enlloc. Només una televisió (de les de tub catòdic) on retransmeten lluita lliure. La violència com el poder és des de la quietud. La passivitat obliga a l’altra a moure’s. Aquesta acció reflexa arracona el record, la nostàlgia de la infància: La ferida en la fugida dels pares és molt gran. El catalitzador del canvi és l’arribada d’un noi, que s’ha deixat seduir al bar per l’Amy, la germana-mare del pis. El noi troba en aquesta cova el refugi que buscava voltant en cotxe pels Estats Units, feinejant per sobreviure i posant quilòmetres de distància al dolor dels pares (i al propi) per la mort del seu germà gran en un accident de cotxe.

L’aventura de provar com respira un espectacle estrenat fa vint anys té el risc que no sigui tan actual, com s’esperava, tot i que el ressò de la Sida i la desorientació punk (que The Young ones servirien en clau delirant) és interessant retrobar-los, en el fons del calaix del record. Però, al costat de muntatges com L’herència, pateix una injusta comparació. Josep Maria Miró sí que l’ha encertada en la reposició (també amb director novell, Leonardo V. Granados) el seu Principi d’Arquimedes per dos motius: només han passat 10 anys i les banderes de la desconfiança no han fet més que multiplicar-se en aquesta època. El director Oriol Broggi (Tots ocells) volia que un repartiment nou revisés el quadre. I, com l’any passat, va donar l’oportunitat a Martina Cabanas amb el Zoo de vidre, ara li cedeix l’altrnativa a Mònica Molins Duran. No és un fet nou. Broggi ha provat que els seus ajudants de direcció també tinguessin la responsabilitat duna producció sencera. Ho va fer amb Pau Carrió (Hedda Gabler) i també amb Ferran Utzet (La presa), dos noms que avui ningú qüestiona a la cartellera catalana, tot i tenir feines puntuals entre teatre públic, privats i sales de petit format.

La proposta atrapa, però, gràcies a la posada en escena de quatre interpretacions molt sensibles i autèntiques: Lua Amat (Esperant Mr Bojangles, Reiterat rei tarat), Joan Esteve (Le Congrés ne marche pas), Daniel Mallorquín (Massa brillant, Black sun) i Laura Roig (Ifigènia, Enterrando a Dodot), pràcticament debuten professionalment en aquest muntatge complex, carregat d’arestes (com també s’hi van trobar unes joves Clara Segura i Mar Ulldemolins en la versió dirigida per Oriol Broggi el 2003). L’espai és exposat, directe, sense filtres, com un tub de llum indirecta. Amy (Laura Roig) s’ha quedat l’habitació dels pares. Becca (Lua Amat) passa les nits fora de rave en rave (seria una candidata perfecta per a la festa fantasma de La brama del cérvol). MAT (Daniel Mallorquín) només surt de casa per atendre ensenyances cristianes. Escriu i busca la llum que amb prou feines devia conèixer amb uns pares, infectats per la Sida per una xeringa reutilitzada (segons s’intueix de les rèpliques entre germanes). Sam (Joan Esteve) ve a desestabilitzar aquest rocambolesc equilibri

L’espai es distancia tant com pot de les voltes de pedra medieval de la Biblioteca. Per això, es cobreix amb una mena de lona que encapsula les angoixes. L’autora, Jessica Goldberg, va voler donar un bri d’esperança pensant que era possible reconstruir una família a partir dels pedaços d’anteriors naufragis. Ara, la directora sembla que llanci la rèplica a les deixalles quan Amy proclama que la formula per trobar la calma en una vida accidentada, mirant a terra, sense atrevir-se a dir-ho als ulls dels altres, molt possiblement, deixant clar que el personatge no s’ho creu. Suzanne, de Leonard Cohen, sona de fons. Serà decisió de l’espectador si redimeix la família o es considera testimoni de la penúltima escena abans de l’hecatombe. Un final preciós, terriblement posat a l’abisme.