Al Teatre La Biblioteca, fins al 15 de juny, es pot veure Refugi, una obra escrita per la dramaturga nord-americana Jessica Goldberg el 1999 i estrenada en català el 2003 a la Sala Beckett, sota la direcció d’Oriol Broggi. Ara Mònica Molins Duran la dirigeix al Teatre La Biblioteca, on ja havia fet d’ajudanta de direcció de Ferran Utzet en obres com Sopa de pollastre amb ordi i Unes abraçades insuportablement llargues.  El text, que va ser traduït en el seu moment per Carlota Subirós, es manté pràcticament intacte, i és defensat per quatre joves actors que hem vist recentment en propostes diverses i d’allò més estimulants: Laura Roig ve de fer Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla (Sala Beckett); Daniel Mallorquín va protagonitzar no fa gaire Massa brillant (TNC); Lua Amat va encarnar una Cordèlia contemporània a Reiterat Rei Tarat (Teatre Lliure), i a Joan Esteve el recordem sobretot pel catàrtic i convuls ball final de Le congrès ne marche pas (Teatre Lliure).

La família és refugi i trampa alhora; empara i impediment. Un misteriós abandó per part dels pares ha deixat tres fills a la seva sort. L’Amy –Laura Roig–, la germana gran, d’uns vint-i-cinc anys, havia d’anar a la universitat, però s’ha quedat atrapada en el paper de cuidadora dels altres dos: el Nat –Daniel Mallorquín–, de vint anys, afectat per les seqüeles físiques i mentals d’un tumor cerebral, i la Becca –Lua Amat–, de16 anys, que només pensa a drogar-se i ballar desenfrenadament a qualsevol rave.

L’escenografia dissenyada per Yaiza Ares evoca un habitatge de condició humil però digna. Les seves estances –habitació, cuina, sala d’estar– es disposen horitzontalment, sense parets ni marques que les separin; els pocs mobles i electrodomèstics que les ocupen en determinen les funcions. Un tul translúcid estableix un segon terme on hem d’imaginar la resta de cambres. L’exterior del dispositiu –amb la sorra característica del Teatre La Biblioteca i la il·luminació de Pau Montull– servirà per evocar algunes escenes que passen fora de casa.

L’obra comença amb l’entrada entre vergonyosa i excitada, juganera, de dos desconeguts que es fonen en una abraçada sexual. Són l’Amy i el Sam –Joan Esteve–, un tarambana sense ofici ni benefici que s’enamorarà de la noia i al cap de pocs dies proposarà d’instal·lar-se a casa seva. En aquesta primera trobada, ell se la mira com si n’estudiés la idoneïtat –les prestacions domèstiques, la disponibilitat– i busqués fer-la encaixar dins el seu projecte de família, força improvisat i marcat tant per la desesperació com per una concepció anacrònica, patriarcal, dels rols de parella. Que tingui cura dels germans petits li sembla un bon senyal: està prou atrapada perquè no perilli l’estructura on ell es vol acoblar. El Sam gasta ínfules d’home protector, però acaba sent un paràsit, un aprofitat més.

Els dos germans són manifestament dependents de l’Amy. El Nat, sempre adolorit i tenallat per malsons, se’n declara enamorat i, alhora, la vol al seu servei. Li reclama cures, atenció, companyia: “Tu ets massa bona, tu ens has de cuidar”. Mallorquín troba el to adequat per mostrar-se desvalgut i amenaçador alhora, amb una lucidesa ambivalent i una indefensió feridora. Per la seva banda, Amat compon a la perfecció el perfil de la germana petita, la Becca, una adolescent deliberadament provocadora –i tendra, naïf, entranyable– que vol cridar l’atenció de la gran, a la qual exigeix afecte i límits com a una mare: “Si no vols que hi vagi, no hi vaig. Si vols em podries fer anar al llit d’hora, i podries dormir al meu llit”. La seva frenètica entrega al ball –sembla que dugui tothora, dins seu, una festa descontrolada– trasllada molt bé el seu desordre emocional. Però ens fa pensar, també, que potser exacerba el seu paper de bogeta per esquivar les obligacions domèstiques que podrien recaure sobre ella.

Quant a l’Amy, sap que tothom la utilitza per al seu profit, i intenta protegir-se. Però també, enèrgica i arrauxada, té moments de rebel·lió que ningú es molesta a registrar. És com si els seus germans estimessin, sàdicament, la tristesa que ells mateixos li provoquen. El Sam, l’últim a arribar, li recrimina, xantatgista, una certa insensibilitat –“potser no sents res, com quan camines per aquesta casa, sense sentir, sense enfadar-te, com si fos això el que et protegís”–, però, quan a la fi ella esclata, no és capaç de consolar-la. Tots li donen a entendre que el seu dolor no els incumbeix, o que no se’n poden fer càrrec. Ella, en canvi, el que voldria és que ningú la donés per sabuda. L’ofèn que el Sam, com els altres, la vegi com un refugi segur i menystingui el seu anhel de fugida i aventura. Però sí: en comptes de carretera i manta, l’Amy tindrà anell de compromís i domesticitat. Roig mostra a la perfecció el dolor silenciós del personatge, així com els seus repunts d’embogiment.

Vet aquí l’amansiment de la fúria, encara avui. El Sam fa prevaldre el seu desig de formar una família. El jove –molt ben defensat per Esteve– prova d’ensinistrar-la i seduir-la amb faules barates sobre la felicitat conjugal –presumpte model d’èxit i futura opulència–, i hi projecta els seus somnis de mascle que no té on caure mort: “M’agrada mirar-te mentre fas l’esmorzar, com si fos l’home de la casa”; “Aconseguiré feina. Et compraré roba. Roba i sabates”. L’Amy, tot i resistir-s’hi, acaba mig persuadida que, enfront de la violència externa i l’amenaça de la intempèrie, l’única cosa que pot fer és accedir-hi, “aguantar”. Es tracta d’un dolorós exercici d’autoengany, fruit de la por, la impotència, la culpa: “això és la vida, la vida real, fer-nos sentir segurs els uns als altres”. Ni una cançó de Leonard Cohen serà capaç de rebaixar la cruesa de la imatge de la núvia amb davantal.

Refugi és una comèdia fosca que combina espais físics i altres de més mentals; realisme cru i un cert substrat oníric; sordidesa i humor. Mostra una realitat dura, potser encara més agreujada avui dia, però que no s’actualitza en molts aspectes. Escenificada així, es presenta com una obra d’època: finals dels anys noranta. I, malgrat tot, el nucli emotiu ens arriba per via directa: la desemparança, la fragilitat, la falta de perspectives. Els quatre intèrprets aporten intensitat i versemblança als seus respectius personatges –tan vulnerables–, confirmant que no eren vanes les esperances dipositades en ells. La direcció de Molins es revela ferma, talentosa, i té ànima.

Crítica publicada a Núvol el 14 de maig de 2025