Vint-i-dos anys després d’haver iniciat la seva carrera com a companyia, La Perla 29 es torna a deixar travessar per Refugi, de Jessica Goldberg. Llavors s’obria camí com a companyia a la Sala Beckett, amb un elenc que ha fet moltíssima carrera d’aleshores ençà. Ara, deixa pas a casa seva, a la Biblioteca de Catalunya, a una nova fornada d’artistes per revisitar-ne la vigència. Mònica Molins, que se la ubica en les múltiples ajudanties de direcció a Ferran Utzet (Sopa de pollastre amb ordi, Esperant Godot, La nostra ciutat) introdueix al fulletó l’espectacle que ha dirigit parlant del concepte trobar-se “desemparat”, és a dir sense pares, com a fórmula literal de punt de partença. Refugi es tracta d’un drama absolut en el qual tres germans construeixen un aparent equilibri de supervivència després que els seus pares se’n vagin un dia de vacances i no tornin més. L’espectacle tracta de reflectir la cara més fosca dels conceptes de família i de refugi, com a unitats de dependència precària i encaix forçós a través d’un vincle i responsabilitat de sang. La família esdevé un refugi precari, inestable, però, al cap i a la fi, suficient per resguardar-se de l’amenaça exterior. Abraça la proposta un espai d’una llar humil, conformada pels elements bàsics d’un refugi que es fa dir casa. Les decisions visuals segueixen encertadament la simbologia dels conceptes bàsics que treballa la peça. Per exemple, unes parets fetes de tela, de manera que, segons la llum, amaguen o exposen el que hi ha darrere. I també la potència del fet que l’única escena que passa a l’exterior del refugi es vegi des d’una pantalla, com si fos un miratge, com si alliberar-se fos cosa només de les pel·lícules. Els intèrprets escollits ja han tingut les seves aparicions en el circuit teatral, però s’uneixen en una simbiosi similar a la dels personatges de la peça. Laura Roig, que es mereix l’aplaudiment més convincent, sosté el pes dramàtic excel·lentment encarnant l’Amy, la germana gran convertida en mare necessària que no troba paraules a la seva set d’alliberar-se de la càrrega que li ha caigut a l’esquena. Transmet amb precisió els matisos de dedicació cega que la va assecant per dins, i hi veiem l’esperança que nega i cobreix amb un dolorós davantal. La resta de personatges en depenen, i la càrrega invisible rau en Amy i en Roig al mateix temps, que es veu abocada a empènyer la trama, la intensitat i l’honestedat de les interpretacions. El germà mitjà, Nat, limitat físicament pels danys d’una antiga malaltia és Daniel Mallorquín, al punt tens entre l’anodí i l’agressiva impotència que culpa la seva crossa de la impossibilitat de caminar. I la recentment nominada al Premi Revelació de la Crítica, Lua Amat, és Becca, una germana petita pràcticament abandonada, que cada dia es desenfrena més fort a través de substàncies i festes per reclamar atenció. El quadre és veritablement dantesc, i l’arribada del Sam, l’enigmàtic amant nòmada a la recerca d’un refugi, a càrrec de Joan Esteve, és la gota que ho podria capgirar tot, però acaba fent el contrari, esdevenint una nova llosa i fixant encara més les juntes. La necessitat d’una zona de confort com a bàlsam i gàbia a la vegada, i la idea de família com a quelcom divers i sempre més agrest que el que es desprèn, a priori, de la paraula; aquests són els temes més atemporals de Refugi. La incoherència i eterna contradicció més pròpia del ser, la qüestió més vigent. Així i tot, una trama basada en la complexitat rutinària dels personatges sotmet a una perillosa pressió l’elenc, que executa amb precisió, però desprèn certa fragilitat en les seves accions. Aquest menor convenciment atenua la versemblança, la duresa i la violència bàsiques per acabar de detestar cada acció de l’espectacle. Refugi remou, però es queda a les portes de commoure, tot i la seva foscor incontestable, i desafia la discutible voluntat del públic de venir al teatre a patir.