L’obra té 25 anys però no es nota. La Perla 29 l’ha reviscolada i l’ha refrescada com si sortís avui mateix de la mà de la dramaturga i guionista i escriptora televisiva nord-americana Jessica Goldberg (Provincetown, Massachusetts, EUA, 1975) que, a tombant de segle, va ser guardonada amb el premi Susan Smith Blackburn per aquest seu «Refugi».

Jessica Goldberg, que surt de la factoria creativa de la New York University i de la Juilliard School, ja va ser donada a conèixer aquí el 2003, a la Sala Beckett, amb una traducció de la directora Carlota Subirós —la mateixa versió que ara s’ha recuperat segurament que amb només algun matís lingüístic— i també amb una proposta de l’aleshores emergent La Perla 29 sota la direcció d’Oriol Broggi. Hi van treballar unes joveníssimes actrius, Clara Segura i Mar Ulldemolins, i dos joveníssims actors, Pau Miró i Rafa Cruz.

La proposta actual de La Perla 29 està en la línia de rellegir la seva pròpia trajectòria, però em sembla que, en aquest cas també, en la línia d’obrir les portes del Teatre La Biblioteca de bat a bat a noves veus, noves mirades i, sobretot, una companyia, com ho era aquella del 2003, que també és encara joveníssima, dirigida en aquesta ocasió per Mònica Molins, que si bé debuta com a directora ho fa en un espai que li és familiar perquè hi ha treballat en alguna ocasió en l’ajudantia amb el director Ferran Utzet, un altre assidu del Teatre La Biblioteca i La Perla 29.

«Refugi» és una tragicomèdia que deixa en l’auditori un regust agredolç i que es mou entre la necessitat de l’ésser humà de sentir que forma part d’un nucli de suport, familiar potser, i també de la necessitat que té que aquest mateix nucli li faci de cuirassa de protecció contra les adversitats exteriors.

Els quatre joves de «Refugi» són personatges que, tres d’ells, germans, han perdut estranyament els pares —una incògnita que l’obra no desvela clarament com i per què— i que s’han quedat de cop i volta enfrontats a un present i un futur incert que els ha robat l’adolescència per convertir-se sobtadament en adults.

Els tres són les dues germanes i un germà, aquest afectat per una patologia que li ha deixat seqüeles mentals i de coordinació i que requereix l’atenció de la germana gran que ha agafat sisplau per força el rol de mestressa de casa. L’altra germana, la mitjana, és la que viu en un món il·lusori i es repenja en un somni que acaba sempre a recer de la germana gran.

Entre la desesperança dels tres apareix un personatge extern, un jove que s’enamora de la germana gran i que, enmig del desori domèstic dels tres presumptes orfes, reconstrueix, emparant-se en els patrons clàssics, el que pensa que ha de ser, per a ell i per a tots, una família.

Pot semblar perillosament, mirada avui, que l’obra tingui un missatge subliminal de caire més o menys conservador. Però en realitat esgarrapa a fons sobre el sistema tradicional i l’opressió que acaba esclavitzant un dels membres de la família, generalment sempre la muller o, en aquest cas, la jove germana gran —imatge metafòrica de la cuina, el davantal i el vestit blanc de núvia—, sempre al servei dels altres, com si aquests encara no haguessin abandonat el seu estadi confortable de la infantesa.

L’obra «Refugi» té un registre discursiu que defuig els diàlegs estrictes i que sovint trenca els que aparentment s’estableixen entre ells amb sortides personals sobre allò que a cadascú l’entusiasma o l’angoixa. L’egoisme del jo sempre per damunt del bé col·lectiu. Les quatre interpretacions formen un quartet dramàtic que s’aboca al realisme i que expressa el sentiment de navegar perdudament, cadascun d’ells, entre el paradís somiat i l’infern que tenen a tocar.

L’actriu Lua Amat és la Becca, la germana mitjana que viu en un embolcall de cel·lofana al marge de la responsabilitat de la casa. L’actriu Laura Roig, és Amy, la germana gran, la que es converteix en l’eix central del protagonisme de l’obra. L’actor Joan Esteve és Sam, el personatge sense feina estable que apareix —també a la recerca del seu refugi particular— de la mà de la germana gran amb qui vol fins i tot formalitzar el casament tradicional. I l’actor Daniel Mallorquín, és Nat, el germà petit, que es converteix, des de la seva malaltia crònica, en la veu de la consciència i el crit d’auxili per no perdre el suport de la germana gran.

Els quatre, en un registre de sitcom televisiva, fan molt creïbles i molt expressius els seus personatges que, tant la versió com la direcció, mantenen ambientats en un indret inconcret dels Estats Units, però amb la mirada posada en la fugida idealitzada cap a l’estat de Florida i el miratge de la sorra del desert de Mèxic, una altra metàfora que es reserva poèticament en una capsa de sabates que amaga el regal enverinat del nouvingut Sam per a l’Amy, la germana gran.

«Refugi» té, en certa manera, l’aire d’una història de l’Amèrica profunda on, malgrat que s’escriu fa 25 anys, no hi ha mòbils, hi ha un televisor analògic de vella carcassa i, curiosament, encara hi ha llibres i fins i tot es llegeixen, com si l’autora Jessica Goldberg no s’atrevís a situar els seus quatre joves personatges, quatre ànimes perdudes, en el temps d’un món hostil més contemporani.

I és així perquè, encara ara, «Refugi» es podria ambientar, si es volgués, amb inevitables telèfons mòbils d’última generació, amb un televisor de pantalla 4K i carcassa fina i fins i tot amb l’ús d’un llibre electrònic o una tablet. I tot això, sense que se’n ressentís el contingut, es podria situar també en un nucli de quatre joves d’un indret d’aquí mateix on dissortadament la por de la pèrdua del caliu familiar i la recerca del refugi personal han esdevingut més necessàries que mai.