A fora fa molt de fred; massa fred. Però a dintre , pots entrar també fàcilment en estat de congelació, si contemples les coses tal i com realment son . Que has de triar, llavors? Aquest és una mica el punt de partida al qual s’enfronten els quatre personatges (tres d’ells , germans de sang que van ser abandonats al seu moment per uns pares que es troben des de llavors en parador desconegut) d’aquest potent text dramàtic. Amb ell, Jessica Goldberg va guanyar l’any 1999 el Premi Susan Smith Blackburn. I tot just quatre anys més tard, Oriol Broggi el dirigia a la Sala Beckett, amb un repartiment integrat per Clara Segura, Mar Ulldemolins, Pau Miró i Rafa Cruz. Ara, el mateix Broggi i La Perla 29 han volgut recuperar l’obra, tot passant-li el testimoni a una directora debutant que , malgrat tot, ja té el seu bon currículum en el terreny de l’ajudantia de direcció (Mònica Molins) i a quatre bons joves intèrprets ( Laura Roig, Lua Amat, Joan Esteve i Daniel Mallorquín) , els noms dels quals han començat ja també a aparèixer amb força a la fitxa artística de diversos espectacles i sèries televisives.
Ara fa més o menys un any, La Perla 29 acollia un nou muntatge de l’emblemàtica peça de Tennessee Williams “El zoo de vidre”. I val a dir que, casualment, Goldberg va ser als seus anys universitaris transcorreguts a la Universitat del Sud una Tennessee Williams Fellow. Quelcom que resulta significatiu. Malgrat la distància temporal que separa tots dos autors, i malgrat les seves grans diferències d’estil, veient “Refugi” pots detectar la petjada de Williams. I la petjada d’altres significatius noms d’aquell teatre nord-americà sorgit a partir de la postguerra que s’apropava amb desolador realisme ( tot i que , de vegades, defugint-lo amb contundència, com feia el mateix Williams) a l’escenari que deixa el Somni Americà quan esdevé un malson.

El molt desestructurat grup familiar format per aquests tres germans, i pel no menys necessitat de refugi noi que ha vingut a afegir-se al grup i pretén ocupar en ell un impossible rol paternal, n’és un bon exemple. Goldberg situa la seva mirada a la modesta llar compartida per aquest quartet, tot deixant-nos clar que , fora d’aquestes quatre parets, potser cap dels seus integrants podria sobreviure. I deixant alhora no menys clar que la dependència mútua en la qual es recolzen aquests quatre i la dinàmica que s’ha establert en la seva relació, pot resultar tan perillosament tòxica com gratificanment salvadora , i es recolza en uns canals de comunicació que en tenen quelcom de vampirics, sense deixar per això d’oferir sobtats i més aviat latents cops de tendresa.

L’Amy, la germana gran que ha tingut cura dels dos petits des del dia que els pares es van donar a la fuga, és qui millor ho entén; sense ella , tot l’edifici emocional damunt del qual se sosté aquesta estructura familiar, s’ensorraria com si res. Ella és qui més fàcilment podria sobreviure fora d’aquesta llar; qui més fàcilment sent la temptació de donar el cop de porta. Però és també qui més aclaparadorament assumeix la impossibilitat de donar-lo, la impossibilitat de carregar amb el pes de la culpa que origina l’abandó, la impossibilitat de separar-se de les persones que estima, encara que la no separació en tingui molt de condemna . El seu magnífic, dolorós monòleg final, carregat alhora de desesperada esperança , aquest monòleg que resumeix perfectament l’ambigüitat del refugi que protegeix i empresona alhora, ve a donar-li tot el seu sentit al text de Goldberg, sense buscar-li tranquil·litzadores respostes fàcil, ni revestir-lo de final feliç: l’acurada direcció de Molins i l’excel·lent interpretació de Laura Roig, se n’estan molt d’evitar el possible equivoc.