Ja fa anys que un dels atractius turístics prepirinencs del Pallars Jussà, a la Vall Fosca, dita també Serra de Boumort, és viure el que es ven com “una experiència única en un marc incomparable”, intentant estar de sort i escoltar el bram dels cérvols mascles quan volen atreure les femelles i consolidar l’aparellament.

A partir d’aquest fet de la natura, la troupe de la companyia La Calòrica ha creat una història d’històries on conflueixen tot de qüestions, dubtes, inquietuds, filosofies, creences i ideologies, tant quotidianes com contemporànies, centrades en tres grups de protagonistes principals: una parella amb dues filles deixades a casa en fase de crisi que busca remuntar en un cap de setmana entre els brams dels cérvols i reviscolar la flama; un grup de professionals de les arts escèniques convocats per l’associació cultural de la vall per parlar de com es pot aconseguir un món millor amb un teatre polític; i dues nòmades amb aires de pòtols, punkies o hippies decadents seguidores de les festes “rave” il·legals al bosc que fugen dels festivals aburgesats de la ciutat com el Primavera Sound o el Sónar.

Però, al seu voltant, la trama s’expandeix i hi ha també els inversors que amenacen amb una especulació immobiliària a la vall, la coneixença de la parella en precrisi amb l’actor que assisteix a la trobada de les arts escèniques i un flaix de gènere negre en clau de thriller maldestre amb mort inclòs de propina —per alguna cosa la Vall Fosca és també la vall de Boumort— i tot amanit amb un recurs de teatre dins el teatre i encara dins el teatre.

La Calòrica ha debutat, després de quinze anys i un catàleg prou celebrat, en una sala gran com la del Teatre Lliure de Montjuïc. I aquesta pressió de la grandiositat, segurament, és el que ha fet que la creació dramatúrgica de Joan Yago (Barcelona, 1987) i la direcció d’Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) hagi provocat que «La brama del cérvol» acabi deixant una sensació de dispersió, tocant moltes tecles alhora, malgrat que, al final, l’harmonia del teclat acabi agafant un sentit amb aires d’escepticisme místic i de refugi filosòfic sobre si cal ser o no ser, si cal canviar o no cal canviar, que continua sent el dilema etern.

Els intèrprets habituals de La Calòrica —hi són tots tret de l’actor Marc Rius que té compromisos de rodatge de sitcom—, per tant: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, a més dels convidats Oriol Casals i Mel Salvatierra, es posen —tots plenament en estat de maduresa escènica—, en la pell d’una dotzena de personatges, sense comptar el ninot titella, creació de Martí Doy, en un joc de fregolisme casolà que en certs moments agafa velocitat de creuer amb alguna sorpresa inclosa.

La Calòrica no seria La Calòrica —i el dramaturg Joan Yago segurament tampoc seria Joan Yago— si no inclogués en una trama marcada per l’acció, l’humor, la música i l’esverament col·lectiu —“no crideu tant que sembleu de La Calòrica!”, diu en un moment donat un dels personatges— un discurs tintat d’ironia i no exempt de reflexió filosòfica.

Aquí, el discurs toca el moll de l’os del món del teatre i, almenys en la funció d’estrena, aconsegueix l’esclat de l’auditori, un esclat, esclar, que no sé si es repetirà igualment quan el públic general no estigui tan directament implicat en el sector. Tot i així, la paròdia i el riure’s d’un mateix produeix un sa exercici de lucidesa que raspalla sense complexos des de l’organisme de l’ICUB de l’Ajuntament de Barcelona, fins a la mítica fugida del Clínic cap a França d’Albert Boadella, passant per una esgarrinxada cap al PSC, o la pessigada adreçada a l’actor i expolític Juanjo Puigcorbé —¿qui l’ha vist i qui el veu?—, o la referència a l’escena cinematogràfica de l’actor Miki Esparbé com a clau de fantasia porno, o un record pels “inútils” Premis de la Crítica de les Arts Escèniques, o la confessió de la vella glòria, director i patum de les patums, quan confessa entre brams —no de cérvol— que ha robat i que s’ha embutxacat calerons per adaptacions, dramatúrgies o traduccions que no ha fet.

I posats a fer, encara li queda corda per rebregar la dramaturga que viu del boom del passat carregat d’honors, la jove aspirant a trobar un lloc en el món de les arts escèniques amb tesis doctorals com a fe de principis, l’actor que accepta formar part d’un “ménage à trois”, l’inversor immobiliari que pateix perquè es nota una coïssor al recte del pompis, o les dues pixapins amb carro de supermercat que busquen la festa “rave” de la seva vida, una escena fora de pista que aporta un registre grotesc i d’argot lingüístic espaterrant que s’afegeix a la combinació dialectal de l’oriental central i l’occidental de la Vall, registres que La Calòrica ha treballat especialment, incloses les escenes de karaoke on l’italià d’«Il mondo» o el francès de «Comme d’habitude» sonen com millor poden perquè brams de cérvol macarrònics no arriben al cel.

I parlant de brams, ¿on són els brams dels cérvols de la Vall Fosca, doncs? El cas és que els cérvols mascles van per lliure i com que no formen part del personal contractat de l’hotelet de muntanya de cap de setmana on viure “una experiència única en un marc incomparable”, no se’ls pot exigir que bramin si no volen bramar. Els que sí que bramen són alguns dels espectaculars i singulars personatges d’aquesta nova trapelleria de La Calòrica perquè, com diu la saviesa popular, qui brama primer, brama dos cops.