El director del Festival d’Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977) posa entre l’espasa i la paret, en el bon sentit de l’expressió, la parella d’intèrprets que protagonitzen la seva obra «Cor dels amants». Ja ho havia fet amb dos intèrprets francesos el 2021 («Choeur des amants») i amb dos intèrprets grecs i dos intèrprets portuguesos («Ο Χορός των εραστών» i «Coro dos amantes») el 2024.

Ara li ha tocat el torn a la versió catalana, que ha elaborat amb exquisidesa Cristina Genebat (es troba publicada a la col·lecció Llum de Guàrdia, de Comanegra), i la parella escollida ha estat la de l’actor Joan Carreras —amb qui Tiago Rodrigues ja havia confiat en l’última edició d’Avinyó portant la seva espectacular «Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)» en original català al festival— i ha cridat l’actriu Marta Marco, en feliç estat de maduresa.

L’obra de Tiago Rodrigues requereix que siguin dos intèrprets de pedra picada els que s’hi enfrontin. Els esculls que durant seixanta minuts —la brevetat no significa falta d’intensitat— troben cadascun dels dos personatges només es poden sortejar amb ofici i domini escènic, des de les escenes polifòniques —gairebé semblen un salm, immersos com estem aquests dies en la pluja mediàtica religiosa— i també en les escenes cacofòniques, trencades només en alguna ocasió per presumptes confusions esquerra-dreta, dreta-esquerra, que picarescament s’atribueixen a una dislèxia crònica d’ella.

«Cor dels amants» és una lluita a quatre mans contra la fugida del temps quan s’escola sense que no es pugui aturar. I tant ell com ella —els dos personatges no tenen nom de fonts— en són conscients quan una urgència hospitalària els posa, ara sí, entre l’espasa i la paret, entre la vida i la mort.

L’atractiu del relat de Tiago Rodrigues rau sobretot en la seva estructura. Des de la visió coincident de la urgència hospitalària que viu sobtadament la parella fins a la visió diferent de cadascun dels dos quan un mur invisible —delicada il·luminació de Rui Monteiro— els separa l’un de l’altre: ell, a la sala d’espera de l’hospital, on la imaginació d’allò desconegut se n’apodera; ella, al box on els sons, les remors, les converses alienes la porten a records o miratges que, més que ser de vivències pròpies de la memòria, s’aferren a experiències lúdiques recents, com les de l’últim film vist d’Al Pacino a la televisió.

Posats a posar el dit a l’ull a l’esplèndida versió catalana, hi ha una llicència d’argot que podria ser evitable quan, enmig d’un llenguatge culte com el de Tiago Rodrigues, s’hi colin un parell d’anguniosos “putos”, malgrat la butlla que sembla que aquest antipàtic manlleu tingui de la concurrència teatral i qui sap si fins i tot de l’acadèmia que els empara. I també és curiós que, a l’hora d’optar pel doblatge del cinema i no per la versió original, es recorri a frases de versions en castellà emfàtic més pròpies del temps daurat de Can Pistoles i no al doblatge que, sisplau per força, fa més de quaranta anys que ja es fa en català.

Però, al marge d’això, que és peccata minuta, els intèrprets Joan Carreras i Marta Marco estan brillantment a l’alçada del que proposa el relat de Tiago Rodrigues. Cal tenir en compte que l’autor va començar a escriure «Cor dels amants» fa divuit anys arran, diu, d’una experiència pròxima a la mort.

Només és possible que els intèrprets hi facin una immersió plena, doncs, tenint en compte aquesta circumstància personal de l’autor, que pot ser també a la vegada la circumstància de molts espectadors, cosa que dota d’una vivesa inusual aquest «Cor dels amants», més enllà de l’experiència teatral que representa i de la importància que el dramaturg i director Tiago Rodrigues hagi optat per presentar-la primer aquí en català on, com ell mateix reconeix, sent la musicalitat de la llengua catalana molt pròxima a la seva pròpia portuguesa.