Tiago Rodrigues juga amb delicadesa. Posar a escena els pensaments clònics dels amants. Com que pensen pràcticament el mateix, la rèplica ressona a vers, a cançó recitada, a poema èpic dels riscos de la vida, de les seves petiteses, de les sorpreses de la filla que creix potser malgrat l’amor distant dels seus progenitors. Un cànon calmat, cantat mentre es precipita la vida.

Joan Carreras (Història d’un senglar) i Marta Marco (Bèsties) es repliquen ara en forma ara de pensament, ara de diàleg convencional. Deixant que els secrets, com el final d’Scarface d’Al Pacino els sedueixi. La darrera versió del muntatge inclou a la quarta cançó, unes reflexions molt vinculades amb els estrall de la Covid i l’emergència de tornar a la Natura. Aquí, Thiago advoca pel naturalisme de Thoreau, que Albert Mestres també va traslladar a l’Amor mor.

En la posada en escena, les mateixes paraules, dites per cada personatge, poden tenir tons diferents. Com quan s’il·lusiona un, mentre l’altra es desespera. Un joc interpretatiu que el duet Marco/ Carreras saben jugar, sempre escoltant-se, trobant temps per a mastegar les pauses. De fet, la versió final difereix subtilment del text original publicat a Llum de guàrdia. L’entrada a l’escena hi afegeix una capa: La filla porta dues aliances (potser com les dels pares on dins hi posava “Tenim temps”). Ara, la frase inscrita és “Escolta el bosc”. I aquest, conscient de la diferència de velocitat entre el ritme humà i el de la Natura rebota amb el “Tenim temps”. Jocs de significats que, com els cànons interpretats per cors entusiastes, acaben quadrant el ritme, encavalcant relats diferents en un mateix i tant, en el present dels personatges que és alhora el del públic.

Esteve Soler va voler jugar a confondre pensaments en una primera cita en un T6 (Sóc un altre!, 2006). També, a l’Akadèmia, Guido Torlonia jugava als equívocs compromesos a La veritat de la mentida.. Ara, en comptes d’explicar una paròdia d’hipocresia, es deixa enfonsar en les profunditats dels amors: Tiago Rodrigues deu ser dels dramaturgs que pren te mentre escriu. Ha après a esperar que baixi la temperatura per què es refredi la infusió sense que es quedi massa freda. A l’escriptori, deuen amuntegar-se els sobres, com aliances íntimes amb el seu compromís a una literatura sensible, quotidiana i alhora amb ànima, enamoradissa però no ensucrada ni nostàlgica.