De Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977), actual director del Festival d’Avinyó, s’han pogut veure a Catalunya espectacles com António e Cleópatra (2016), By heart (2019), Sopro (2019), Catarina e a beleza de matar fascistas (2022) i Dans la mesure de l’impossible (2024). Aquest estiu podreu gaudir d’Hécube, pas Hécube al Festival Grec, però abans teniu ocasió de veure Cor dels amants al Teatre Lliure de Gràcia. El seu origen es troba en la peça breu que l’autor va estrenar a Lisboa l’any 2007 amb la companyia Mundo Perfeito –cofundada el 2003 amb Magda Bizarro–. La versió revisada i ampliada d’aquesta obra va arribar el 2021 a França, Grècia i Portugal. Ara la defensen en escena –seguint la traducció catalana de Cristina Genebat, dins la col·lecció «Llum de Guàrdia» de Comanegra i el Teatre Lliure– Joan Carreras i Marta Marco, que, a banda de molt ofici, demostren valentia per assumir reptes tan exigents com aquest.

Els intèrprets ens miren i inspiren fort abans de començar: els esperen seixanta minuts de concentració absoluta –la partitura requereix que se sincronitzin amb una precisió matemàtica– i d’una emoció destil·lada. La narració, oberta a la subjectivitat, avança a partir de frases com “passen els anys” o “llisquem cap al desenllaç”, i cada espectador es fa la seva pròpia pel·lícula sobre com són aquestes dues vides entrellaçades. El joc formal amb les veus i el tractament temporal busquen posar en relleu la progressiva fortalesa d’aquest vincle, així com un destí compartit que acaba dissolent-se en la natura.

Una història d’amor no pot ser resumida ni descrita –ens diu Rodrigues–; només citada o cantada. El cor a dues veus mostra la compenetració d’una parella com una decisió equiparable al remar conjunt dels dos actors que traslladen el batec del text a l’escena. En el primer segment, la mort s’instal·la en l’horitzó per una crisi sobtada que els fa córrer cap a l’hospital; afortunadament, però, tots dos viuran encara unes quantes dècades més. Aquesta primera cançó –en són quatre– té una mateixa melodia, però diferents punts de vista: “la meva veu era feble, apagada” vs. “la seva veu era feble, apagada”. La versió de l’home s’arrapa desesperadament a la d’ella, que ha estat a punt de morir. La coincidència del pensament crea una ressonància que farà remarcables, després, les divergències.

A l’hospital, els seus discursos deixen d’anar alhora. La malalta és atesa a la zona de reanimació; el seu company passa neguit a la sala d’espera. La il·luminació de Rui Monteiro fa plàsticament efectiva aquesta separació plena de temor i latència: la consciència de la dona emergeix del blau verdós que els focus disparen al seu costat de l’escenari, mentre que ell es troba immers en una incertesa més fosca. Els pensaments d’ambdós personatges es tornen a trobar en la rememoració d’una pel·lícula que no van acabar de veure i que s’infiltra en els seus malsons.

Un cop a casa, constaten que la materialitat domèstica no registra cap impacte del sotrac emocional. El perill ha passat, i cal mirar endavant. Preparen un te i se’n serveixen dues tasses –pràcticament només hi ha aquesta acotació, en el text, i es trasllada de manera ben física a escena, amb una tetera que fumeja i els sobrets a punt–, mentre pensen en les coses que volen canviar; aquí sí que es creen dissonàncies. El darrer tram persevera en un present en continu descobriment i dissolució: el pas dels dies, mesos, anys –i governs, decessos, pandèmies– els fa entendre que “la decisió de canviar la vida / és ràpida com un llampec / però el canvi és lent / lent com un animal que muda el pèl”. Cada cop més reconciliats, els amants de llarga durada troben en el bosc un lloc on sentir-se vius. I les seves raons, tant íntimes com polítiques, també es transformen.

Cor dels amants és una partitura delicada que ha de ser recitada gairebé a l’uníson. Els intèrprets, perfectament compenetrats, ens ofereixen una (c)oralitat sense representació. Més que a una interacció dialogal, assistim a la trobada i intersecció entre dos fluxos mentals cada cop més convergents, amb variacions i excursos que permeten esquivar el perill de la monotonia. Resulta admirable la filigrana actoral, tota harmonia, precisió i elegància, per més que la sobrietat de la proposta, que no explora la profunditat de les fractures, ens manté una mica a distància. Sí que emociona la cadència, així com la condensació de sentiments i la plasmació d’un temps vital que s’escapa sense que entenguem què ha passat, on ha marxat. Igual com ens captiva la resistència conjunta a través de la creació, i aquell sostenir-se mútuament i fondre’s amb el bosc.

Crítica publicada a Núvol el 2 de maig de 2025