Heu vist “Scarface” aquell molt lliure remake  d’un clàssic del cinema de gansters dels anys 30 dirigit per Brian de Palma i protagonitzat per un hiperbòlic Al Pacino que, malgrat ser inicialment força mal rebut,  ha acabat convertint-se en una peli  de culte ? Recordeu com acaba? Els que no poden recordar el final de la peli perquè encara no l’han vist mai,  , son els dos protagonistes  d’aquesta obra escrita i dirigida per Tiago Rodrigues , a la qual l’actual director del Festival d’Avinyó ha tornat en diverses ocasions i en diversos idiomes , des que la va estrenar per primer cop l’any 2007.

De fet, aquest text que en la seva primera versió es limitava als deu tensos minuts de la seva escena inicial, i que en l’actual muntatge català interpreten amb visceral complicitat  Marta Marco i Joan Carreras, va ser la primera obra teatral de l’autor d’aquella altra molt immersiva “By Heart” que , tot servint-se d’un sonet de Shakespeare, ens va robar el cor quan va aterrar al Festival Grec de fa uns quants estius. Com veieu, els assumptes del cor tenen un destacat protagonisme en el teatre d’aquest tan notable creador escènic. I val a dir que a Tiago li agrada  moltíssim que, en català, la paraula “cor” es pronunciï i s’escrigui igual tant quan es refereix a l’òrgan físic al qual li atorguem un especial protagonisme emocional i sentimental, com quan es refereix a les veus que venen a confluir en un mateix moment.

El cor de dues veus format per la parella protagonista ens parlarà sovint com si es tractés d’una sola veu amb lleugeres dissonàncies; amb lleugeres diferències de vegades amb origen un punt dislèxic. I Tiago, que reconeix certa petjada  autobiogràfica en l’origen de la proposta, se’n serveix d’aquest cor de dues veus que , malgrat les constants coincidències, sovint veuen també els fets dels quals ens parlen des de diferents perspectives, per explicar “una historia d’amor a través del temps. És una reflexió sobre la vida,  el temps i l’amor, amb un llenguatge molt musical, en el qual els actors parlen alhora , com un cor”.

I les seves primeres paraules, estan marcades per aquella urgència que es fa especialment tangible quan de cop i volta apareix al paisatge vital la sobtada ombra de la mort. Unes hores abans de pronunciar aquestes primeres paraules, ell i ella es trobaven al sofà de casa , gaudint de les imatges de “Scarface”. Però tots dos havien acabat adormint-se abans d’arribar al final de la peli. No passa res. Hi ha temps de sobra. Demà serà un altre dia, i tant el sofà com el vídeo de la peli, continuaran estant al seu lloc.

Però, ho estaran també ells? De cop i volta, un d’aquests dos cors comença a bategar de forma perillosament descontrolada. De cop i volta, la sensació que potser ja no hi ha haurà temps per a res més , comença a imposar-se. De cop i volta , a la urgència del cor que s’apaga ve a unir-se la urgència de tot allò que potser ja no podrà ser, perquè de tant dir-nos a nosaltres mateixos que tenim molt de temps per davant, hem acabat oblidant que el temps és tan fugaç com finit.

No entrarem a explicar el desenllaç d’aquests deu primers minuts que ens deixen amb l’ai al cor. Però sí cal deixar clar que als amants els hi resten encara uns altres cinquanta minuts de magnífic teatre  per  explicar-nos tots els ets i tots els uts de la seva relació; una relació que , més enllà dels daltabaixos, està construïda damunt pilars tan sòlids  com ho son les arrels dels més veterans grans arbres que podem trobar en un bosc. I no estic fent cap al·lusió metafòrica: el cert és que els arbres i els boscos acaben també fent tàndem amb la parella, mentre  ni ell ni ella saben encara com acaba “Scarface”. I què més dóna, quan saps que disposes de tot el temps del món, fins i tot sabent alhora que el temps és quelcom  que se t’escapa sempre de les mans? En qualsevol cas: mentre encara estigueu a temps, no deixeu passar de llarg aquesta petita joia escènica , dirigida per Tiago amb la mateixa delicada sensibilitat que mostra la seva estupenda parella protagonista a l’hora de defensar-la , i fer-nos sentir com si forméssim part de la seva intimitat.