Que el temps és relatiu ja ens ho va explicar Einstein, una idea que torna sense fórmules matemàtiques, només amb les altes dosis d’intimitat i poesia que genera Cor dels amants al Lliure de Gràcia. L’actual director del Festival d’Avinyó, el portuguès Tiago Rodrigues, arrodoneix la bona relació amb els nostres escenaris amb el seu primer muntatge en català, nova versió d’un text escrit el 2007 a través del qual purga un record traumàtic. Una història que parteix del mínim comú narrador –amor, mort– i que es vesteix d’una aparent senzillesa argumental, pluja fina que cala fins deixar-nos xops de nostàlgia pel que algun dia perdrem.

Més acostumats als seus muntatges de mig format que amaguen un punt de grandiloqüència discursiva (com Catarina e a beleza de matar fascistas, també al Lliure, o Dans la mesure de l’Impossible, del passat festival Temporada Alta), Rodrigues torna amb Cor dels amants a la dimensió més recòndita i experimental dels primers treballs que ens va presentar. Com en António e Cleópatra (2016), ara es torna a mostrar una parella que funciona com un enigma que ens resulta familiar, identificable, un trencaclosques fragmentat a través del llenguatge de les situacions quotidianes.

La funció arrenca amb la velocitat de les catàstrofes, assistim a una situació límit, una experiència de mort que serveix després com a mesura per als tempos de la vida. Els amants trepitgen la sorra en la que es desenvolupen les grans tragèdies, dos éssers que, com els cors del teatre clàssic, reciten el seu periple a l’uníson, amb dissonàncies que perfilen cada caràcter. Quatre cançons o actes d’una obra breu la partitura de la qual es va desgranant amb ritmes desiguals: algunes parts vibrants i corals, altres d’introspectives, quasi tedioses, fins a decantar en un final endolcit d’ecologisme.

En aquesta manera de narrar simultània –amb els dos intèrprets que parlen alhora– resideix la gran troballa de l’espectacle. El repte exigeix ritme i coordinació en el fraseig, una filigrana ben brodada per Marta Marco i Joan Carreras. Aquest últim destaca, com és habitual, i el seu rol ofereix més marge per desplegar un arc emocional que va de la desesperació fins a una tendresa subtil. La il·luminació de Rui Monteiro, sobretot en la primera part, aporta profunditat simbòlica a un argument que resulta mínim, amb buits, que omplim de significat per trobar un sentit a l’existència. «Tenim temps», repeteixen els personatges, una tornada optimista a tall de carpe diem, però que també suposa un urgent tempus fugit.

LLEGEIX LA CRÍTICA ORIGINAL A ‘EL PERIÓDICO DE CATALUNYA’