Enguany se celebra el cinquantè aniversari de l’inici de la transició democràtica a Espanya, i al Teatre Lliure comencen a rememorar-ne aquells primers anhels, visions i atreviments de construir un “teatre lliure” a Barcelona. Mig segle comença a fer, ja, del despertar, a través de la música d’una poesia encara més antiga, d’aquells que havien despertat encara més enrere. Sense nostàlgia, o amb la quantitat justa, Carlota Subirós entrellaça per trobar-se en el temps el concert que Paco Ibáñez va fer al teatre Olympia de París el 2 de desembre de 1969 i l’obertura del Teatre Lliure, a Gràcia, també un 2 de desembre. Dos moments d’esperança desbordant, de poesia i música que ressonen més del que diuen les paraules pronunciades, i la màgia de ser cossos que respiren junts en l’ara i l’aquí.

Olympia tracta de recuperar aquella sensació de comunió, de vibrar intensament. La proposta escènica la conformen sis actrius concatenant intervencions sent elles mateixes o altres d’anònimes que s’acompanyen, en una sala de Gràcia omplerta només de l’espai que ocupen els records en ser invocats sota focus que travessen la boira. La peça pretén acompanyar els espectadors de la mà a través de diversos camins a la vegada, i l’entramat té alts i baixos d’empenta. Particularment Katy Sey i la seva potència i intensitat vocal, i la capacitat d’Alba Pujol i Vicenta Ndongo de compartir la intimitat, sostenen els pèls de punta de la proposta. Amb el pas continu de testimoni, amb el descontext constant, el ritme es dispersa, però molts moments màgics sí que aconsegueixen la catarsi col·lectiva al galop conjunt.

Entre el públic, qui recorda l’emblemàtic concert a París, qui va viure aquells anys d’efervescència, s’hi reconeix i viatja molt més enllà i molt més a fons. Olympia és, en conjunt, una proposta que provoca guspireig d’emocions a platea. És cert, però, que he de confessar que em genera certa distància quan el teatre es posa autoreferencial, per exemple idolatrant i justificant com d’especial i genial és l’experiència de l’ara i aquí. Aquest interès a teixir vincles que es podrien percebre forçats, desmereix la brutalitat, que hi és també, del buit ple de música i poesia, i de la intensitat de paraules ganivet que venen de gust recuperar i rellegir més tard. Com si els que som allà no estiguéssim ja convençuts.

En definitiva, Olympia es pregunta què en queda, avui, del significat que guardaven paraules com esperança, convicció, o llibertat, abans que les féssim servir massa a la lleugera. I Olympia també, ens adverteix que vivim sense saber què fer, davant de les incomoditats, i que fa mig segle la poesia convertida en nova cançó recordava la vigència d’uns reclams que encara són vigents avui també.