Vuit metres. Quan parlem de la mítica sala Olympia de París , aquesta és la distància que separa el seu gloriós passat del seu emblemàtic present. Des que l’Olympia va obrir per primer cop les seves portes l’any 1893 , aquesta sala que té també ADN català ( el seu fundador i alhora cocreador del no menys mític Moulin Rouge va ser l’empresari terrassenc Josep Oller i Roca) ha tingut tantes reencarnacions com la mateixa au Fènix. Als seus orígens es va presentar com el primer Music Hall de la ciutat de París. Però després , el seu escenari va acollir també des de representacions operístiques i circenses a espectacles de dansa, per acabar convertint-se als anys 30 del segle passat en el més gran cinema de tot el continent europeu. Tot i així, va ser la nova etapa com a sala de concerts iniciada a la dècada dels 50 la que la va acabar transformant en un referent inexcusable: a partir de llavors, actuar en aquest escenari en el qual havien aconseguir triomfar des dels noms més cèlebres de la chanson fins les més gran llegendes del jazz nord-americà ,es va acabar transformant en una mena de sinònim de consagració definitiva. I com a exemple recent de la pervivència del seu prestigi, només cal veure el documental “Joan Baez: I Am a Noise”: la cantautora tria també aquest teatre com a l’espai europeu més representatiu de la seva gira de comiat dels escenaris.

És aquesta aureola la que ( i tornant a allò de l’au Fènix) va propiciar que l’Olympia es salvés de l’amenaça de desaparició que va planar damunt la sala a inicis dels anys 90, arrel dels nous plans urbanístics aprovats pel consistori parisenc. . De fet, la picota va enderrocar l’edifici. Però set mesos després, aquest renaixia, situat exactament a vuit metres de distància de la seva ubicació original, exactament amb la seva mateixa arquitectura i decoració , la seva mateixa façana i la seva mateixa qualitat acústica. L’acústica que, l’any 1969, s’havia omplert amb crits de “Llibertat, llibertat, llibertat” quan Paco Ibáñez va oferir en aquest espai un concert , l’enregistrament del qual té reservat un lloc d’honor a la banda sonora d’aquella època en la qual el franquisme , sense renunciar en cap moment a la repressió i a les penes de mort, enfilava cap a una traca final de la qual se’n torna a parlar molt ara mateix; ara que s’acaba d’estrenar l’any en el qual se compleix el cinquantè aniversari de la mort del dictador.

Carlota Subirós va créixer escoltant un i altre cop aquells crits que reclamaven llibertat . I aquell cantant que . mentre afirmava que encara “Me queda la palabra” tot fent servir paraules de Blas de Otero , convidava a “A galopar” seguint la consigna de Rafael Alberti, o es feia seves les “Palabras para Julia” que Goytisolo li havia dedicat a la seva filla, li estava alhora obrint una doble porta: la porta que s’obria a fer-li entendre el valor fonamental de la poesia, i la porta que s’obria a fer-la sentir part d’una comunitat com ara aquella que no deixava de reclamar llibertat al llarg del concert; una comunitat que l’estava esperant , tot i que encara no sabia ni on ni quan es trobaria amb ella. La Carlota va créixer sense entendre primer del tot què volia dir aquell disc que els pares conservaven com un tresor i punxaven constantment. Però percebent ja el lloc que aquelles paraules i aquells crits anaven a ocupar a la seva vida quan acabés d’entendre del tot el seu significat.

I d’aquella percepció i d’aquella connexió, neix aquest espectacle estrenat ara a una sala que ella defineix com el seu particular Olympia. El seu i segurament també el de moltes altres persones d’alguna generació anterior i d’alguna generació posterior que van captar a nivell teatral i entre aquestes quatre parets quelcom semblant al que a nivell poètic i musical havia captat el públic de l’Olympia mentre escoltava Ibáñez clamant amb paraules de Gabriel Celaya allò de “Maldigo la poesia concebida como un lujo cultural por los neutrales, que lavándose las manos se desentienden y evaden”, i proclamant que “La poesia es un arma cargada de futuro”.

Però, ho segueix sent? Recent convertit en nonagenari, en Paco afirmava fa uns dies a “El País” que “ja no hi ha indignació, ja no hi ha opinió, tot és “jo”; tot és “joísme” . I les seves decebudes paraules connecten també força amb les agredolces reflexions personals que Subirós ens transmet tot apropiant-se de la veu de sis actrius representatives alhora de diferents generacions i orígens , de la mateixa forma que ho feia fa poc al seu anterior espectacle la Colometa de la Plaça del Diamant. I per cert que aquesta plaça literàriament consagrada per Rodoreda , havia estat també sovint (així ens ho recorda la mateixa autora) un dels escenaris urbans travessats per la Carlota quan, tot just sortir del Lliure, es trobava encara flotant al núvol cap el qual havia esta conduïda. Servint-se de les paraules de mestres antics i mestres moderns (pel que fa a aquestes coses no existeixen les fronteres temporals, com demostrava també Paco , saltant de Góngora a Miguel Hernández tot passant per Quevedo o Gloria Fuertes) cap allà l’havien conduit en Fabià, en Pasqual, l’Homar, l’Anna, l’Imma, en Jordi, l’Emma… i qualsevol altra nom que ha deixat petjada entre aquestes quatre parets del Lliure de Gràcia que, com passa amb les de l’Olympia, ja no són exactament les mateixes. Però que segueixen estant carregades amb la mateixa pàtina.

Del blanc enlluernador de “La plaça del Diamant”, la Carlota (que sempre ha sabut fer un ús modèlic de la llum als seus espectacles) passa ara al radical fosc tirant a negre amb el qual ens dona la benvinguda a la seva nova proposta, tot evocant aquella atmosfera irrepetible i aquella buidor plena a vesar que tenen els teatres quan la paraula i/o el gest encara no han emergit a l’escenari, però es troben a un pas de fer-ho. I d’aquesta foscor van emergint poc a poc portes, trampes, finestres i finestrals que redimensionen l’espai, per tal que els fantasmes del passat es tornin a sentir a casa seva. Potser (tornem al sabor agredolç) aquella comunitat imaginada mentre escoltava cridar “Llibertat, llibertat, llibertat” no s’ha fet mai tangible del tot. Potser, com diu Ibáñez, la manca d’indignació i d’opinió s’ha fet preocupant, i ha decebut també moltes expectatives.

Però alhora, aquests quatre parets que ja no són el que eren però que segueixen sent les mateixes, continuen sent capaces de fer creure que és possible allò que potser és impossible. I només per això, ja és mereixen l’acte d’amor ( un amor que com tot amor pot veure’s atacat de tant en tant pe ràfegues de desamor) que els hi ofereix Subirós. Potser en algun moment la proposta pateix algun desequilibri. Potser malgrat la qualitat global, les intervencions de les seves sis actrius no sempre tenen la mateixa força . I potser , per tal de crear una major connexió amb aquella part del públic que ho desconegui tot sobre el referent poètic-musical al voltant del qual es construeix la proposta , caldria contextualitzar-lo una mica més. Però fins i tot així, el context emocional t’arriba amb diàfana claredat. El talent de Subirós a l’hora de crear una atmosfera captivadora torna a fer-se del tot evident. I la màgia esclata per complert , més enllà de les decepcions que li hagin pogut sorgir a ella mateixa al llarg del camí, quan ,ficada sota la pell de Lurdes Barba, Subirós torna a evocar el prodigi d’aquelles mítiques vetllades teatrals. Això, abans que la meravellosa eclosió botànica pintada per Puigserver per tal de cobrir el sòl escenogràfic de “Capvespre al jardí” provoqui una definitiva connexió entre l’ahir i l’avui.