El cantautor Paco Ibáñez (València, 1934) té ara 90 anys. El mateix vespre que veig l’espectacle «Olympia» de Carlota Subirós, al Teatre Lliure de Gràcia, ell està actuant al Palau de la Música Catalana dins el Festival Mil·lenni. Coincidències de la vida. Una altra coincidència: el 1969, Paco Ibáñez tenia encara 34 anys. En ple franquisme i a les portes d’un estat d’excepció que el règim va imposar tres mesos a partir del mes de gener i que va restringir més d’una llibertat de moviment i d’expressió, Paco Ibáñez, que feia un any que havia començat a fer concerts a Catalunya i Espanya, fa encara un últim recital —se’n deia “recital” aleshores— al Teatre Bartrina de Reus. Tinc 18 anys. L’entrevisto a peu de camerino per a la ràdio. L’endemà mateix d’aquella entrevista d’urgència, el cantant torna a marxar, sisplau per força, a França, on ja havia estat des de l’exili dels seus pares després de la guerra civil i on després, el 2 de setembre d’aquell 1969, protagonitzaria el mític concert a la sala Olympia de París, que en certa manera dóna ara metafòricament títol a aquesta poètica i sensible proposta d’amor al teatre en clau de confessió personal de la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974).

Pot semblar, per tot el que se n’ha dit fins ara, que l’espectacle «Olympia» sigui una excusa per fer una remembrança del repertori musical de Paco Ibáñez. Res més lluny que això. Paco Ibáñez hi és subtilment de fons, sí, però el gruix de l’obra és el relat de la mateixa Carlota Subirós, un relat impregnat del millor gènere literari del “jo”, que fa un recorregut des de la seva infància, de quan tenia 9 anys fins a avui, des de la seva mirada il·lusionada pel futur, convençuda que el futur seria allò que aleshores vivia i escoltava, la poesia cantada, una i una altra vegada, com una veu iniciàtica que vingués del foc d’Olympia, donant voltes al tocadiscos amb l’àlbum doble del concert de l’Olympia de París, lluny de pensar que arribaria al desconcert d’un present tan cruel i incert que torna a demanar a crits que no es pari de cavalcar i d’anar al galop, fins a enterrar-los al fons del mar.

Sis actrius són la veu i l’ànima de Carlota Subirós. Sis veus esplèndides que s’adrecen als espectadors com si fossin en una taula de cafè. Ho facilita que algunes d’elles surten de les butaques de les grades en forma d’ela. I algunes d’elles canten una versió contemporània d’unes tres peces de les més emblemàtiques de Paco Ibáñez, amb uns arranjaments musicals de l’actor, músic i compositor Jordi Cornudella —ara precisament fent de parella de ball amb Roberto G. Alonso a «Jo, travesti» a La Villarroel— que mostren tres maneres de parlar cantant, tres estils diferents i personals: el més “indie” de Paula Jornet, el més interpretatiu i electrònic de Neus Pàmies, que també desmunta artesanalment un antic piano per fer-hi acompanyaments musicals, i el més espiritual i feridor de Kathy Sey.

La part discursiva es reparteix entre les sis actrius. Des de la introducció de l’actriu Vicenta Ndongo, en plena maduresa interpretativa, a l’afabilitat sensible de l’actriu Alba Pujol, sobretot quan es refereix, sense nomenar-ho, a la mort del seu pare, que tothom pot interpretar que podria ser qualsevol altra mort d’un ésser estimat, i que ja va protagonitzar un espectacle molt personal, de títol extens («Aquest país no descobert…»), dirigit per Àlex Rigola a la Sala Beckett. Hi ha moments de fermesa interpretativa de l’actriu, cantant i compositora Neus Pàmies i moments per a la fortalesa esgarrapadora de l’actriu i cantant Kathy Sey i encara per a la veu de la descoberta de la poesia cantada de Paco Ibáñez que interpreta l’actriu i cantant Paula Jornet. La directora Carlota Subirós ha reunit un conjunt multidisciplinar que no fa res més sinó enriquir la posada en escena d’«Olympia».

Una menció especial, esclar, per a l’actriu Lurdes Barba —el repartiment ja hem vist que és extremament intergeneracional— que és qui recorda, sense donar pistes de títols ni noms d’intèrprets, tota una sèrie d’espectacles que des dels anys vuitanta —l’edat d’infància de la dramaturga—, uns anys després del 1976 de la fundació del Lliure, han anat passant per l’antic i el nou teatre de Gràcia. En paraules de Carlota Subirós —extretes del seu imaginari teatral que li condiciona el seu futur posterior creador— només amb la imaginació d’un vestit vermell llarg, el d’un arbre nu, el d’unes maletes escampades o el d’un cos aferrat a un altre, fa reviure —com si projectés un seguit de fotogrames invisibles— molts dels espectacles que han farcit de vida el teatre de Gràcia quan pràcticament aquí no hi havia teatre.

Encara hi ha espai per recórrer alguns dels carrers i places del barri de Gràcia, com si la Natàlia de les Natàlies que Carlota Subirós va explorar en la seva celebrada adaptació de «La plaça del Diamant» del Teatre Nacional de Catalunya cuegés en el rerefons d’aquest «Olympia». La Colometa de bronze de la Plaça del Diamant de Gràcia és una Natàlia que fa un crit esfereïdor, un crit que, dissortadament, no té data de caducitat: del crit de la guerra del passat al crit de la pobresa i la marginació del present. Del crit de molts dels poemes musicats de Paco Ibáñez al crit també esfereïdor de Kathy Sey.

I tot això passa en només vuitanta minuts. Mesuradament. Intensament. Amb un atractiu moviment actoral i amb un altre atractiu moviment d’attrezzo —tretze cadires que entren i surten i s’amaguen sota la trapa de l’escenari i una cadira de propina màgica que roda i roda com en uns cavallets—, amb obertura i tancament de portes, amb una il·luminació que juga amb la màgia de la bombeta al voltant del raig de focus d’artista, amb el tocadiscos i el vinil que només xiscla una mica quan el rasca l’agulla —ai!, que no es ratlli el disc!—, amb el moment lúdic de camerinos al pis de dalt —iconografia de teatret de titelles— i amb l’homenatge final, sense nomenar-los, a Fabià Puigserver i l’estesa del vell teló pintat de l’obra «Capvespre al jardí» de Ramon Gomis, que serveix per tancar el muntatge en clau coral a sis veus i trepitjades fermes amb una versió de l’«A galopar» de Rafael Alberti.

L’Olympia de Carlota Subirós és l’Olympia del somnis, els desitjos i la memòria. L’Olympia que ha dibuixat l’autora és feta de records inesborrables que han marcat el camí i que l’han portada al teatre. L’Olympia de tothom és el que es conserva en el seu interior, el que ha viscut als teatres i el que es fon com un bolado quan se surt al carrer. La poesia, vist el que hem vist ara, potser, com bonament i ingènuament deia Gabriel Celaya, no és ben bé una arma carregada de futur, però sí que és una tisana d’herbes remeieres per estalviar teràpies modernes de sofà.

I, si no, ¿quina funció tenien les «Palabras para Julia», de José Agustín Goytisolo, quan li deia a la seva filla que se sentiria acorralada, perduda o sola i que potser voldria no haver nascut? Per si de cas, li deia, recorda’t sempre del que vaig escriure un dia, pensant en tu. I encara, mig l’enganyava dient: la vida és bella, ja ho veuràs com, “a pesar de los pesares”, faràs amics i tindràs amor… Una petita mentida que no fa mal i que ajuda a fer viva l’Olympia oculta de cadascú.