El teatre, la música, l’art per extensió, és una expressió que es viu des del jo, però en comunitat. Les grans obres artístiques són reconegudes per trasbalsar una gran part de la societat. El teatre i la música són dues experiències que es viuen en col·lectivitat, que fan pinya. Per això res és més gratificant per un creador que veure el seu públic entregat a la seva causa artística. L’art és un camí de doble impacte: colpeja al públic que la rep i al creador que la crea en fer-la i en rebre la resposta del públic. Doncs sobre aquesta tesi Carlota Subirós i Ferran Dordal, una dupla que fa anys que funciona, han creat Olympia que resulta un triple homenatge artístic: al fundacional disc de Paco Ibáñez sobre el mític concert de 1969 a l’Olympia de París; al teatre com a motor d’expressió artística comunitària; i al mateix Teatre Lliure, l’espai on la mateixa Carlota va viure les seves primeres experiències teatrals.

Subirós tal com ja ens va mostrar a la fantàstica La Plaça del Diamant li agrada construir l’obra i l’espai a mesura que l’obra es va fent. Si bé a La Plaça del Diamant va anar del buit al ple i després va desfer el camí, aquí la construcció de l’espai sols es fa a través del moviment continu de les actrius, entrant i sortint per tot de portes o des del públic i emprant pocs elements: unes cadires, un tocadiscs o un piano sense carcassa. El valor de la paraula, de la història, de la reflexió que aporten Subirós i Dordal omple tot l’escenari i no necessita cap element físic de context. Gairebé que podríem parlar d’una conferència performativa coral.

Primerament, Vicenta Ndongo, Alba Pujol, Kathy Sey, Lourdes Barba, Neus Pàmies i Paula Jornet van alternant-se la veu de la directora -i probablement la seva mateixa- parlant sobre el valor de la paraula a l’escenari, sobre els records, sobre l’experiència teatral. De la poètica més abstracta al fet més concret. La reflexió segueix un camí tramat per lligar el teatre com el desig d’estar en comunitat amb un record fundacional per la directora. Jornet treu el tocadiscs i la Vicenta explica que Olympia de Paco Ibáñez és un tresor que la vida li va donar quan tenia 9 anys i que ara ho vol compartir amb nosaltres. El disc li va donar a conèixer el poder de la poesia i de la música per crear aquesta comunitat. Olympia no és important per la seva qualitat artística, com pel que va generar en el públic que hi era. Sens dubte és una de les obres artístiques amb més càrrega ideològica i sobre la qual la directora s’inspira i se sent deutora. Comptar amb la presència de tres actrius que canten com Sey, Jornet o Pàmies és un plus per poder cantar algunes de les cançons que repassen o acompanyar de fons les cançons originals d’Ibáñez. A través de les cançons, les sis actrius reflexionen sobre el poder de les paraules del cantautor i com se les van fer seves. Hi ha en aquest tram un moment especial, el discurs d’Alba Pujol sobre la cançó que van cantar les dones de la seva família en el cotxe després d’enterrar al seu pare. El batec comunitari, a crit de Libertad, Libertad, va impulsar amb els anys que Subirós volgués crear la seva pròpia Olympia, a través del procés de creació teatral. Serà Lourdes Barba, la més veterana, la que situarà aquesta Olympia fictícia en aquella caixa negra, dibuixant-nos amb el record algunes de les escenes que ha viscut al llarg de la història del Lliure de Gràcia. El text, però no abandona la poesia etèria i no desvela que parla d’aquest teatre on som ara. Però al tram final de l’obra fa un viratge cap al concret, reconeixent els carrers de Gràcia fins a la Plaça de la Revolució i, enllaçant les injustícies socials que flotaven en la denúncia de l’Olympia del cantautor valencià, presenta una figura d’una dona immigrant cridant com la figura que vehicula la protesta col·lectiva avui. Tanmateix, aquesta denúncia, tot i el fantàstic muntatge en paral·lel amb la cançó Me queda la palabra i el crit estripat de la Sey, esdevé massa sobre explicada.

L’Olympia de la Subirós és també de les seves actrius. Cada una defensa amb les seves armes el rol compartit de la veu de Subirós. Però el resultat acaba sent una mica desigual. Per sobre de totes brilla Alba Pujol. Aquests rols que parteixen de l’autoficció i que demanen una interpretació natural, sense impostures, són sens dubte el seu punt fort. Ja ho va demostrar a Aquest país no descobert… i ara es doctora amb les seves intervencions en aquesta obra. A l’altra balança està la fredor tècnica de Vicenta Ndongo, qui no acaba d’agafar el to, la intenció d’allò que diu. No veiem com li travessa com sí que passa amb les altres actrius.

Però Olympia és un dels espectacles més emotius i més ben travats per parlar del que significa la creació teatral, per parlar de la poesia, de l’art des d’un punt de vista ideològic i amb un compromís amb la història del Lliure. I la gent respon emocionada. Pots escoltar de fons la remor de les cançons de Paco Ibáñez que van cantant alguns del públic. I quan, sobre el tapís botànic pintat per Fabià Puigserver per l’obra Capvespre al jardí, les sis actrius piquen de peus cantant A galopar, hasta enterrarlos en el mar, el públic respon emocionat en una catarsi que sols el teatre pot generar.