A Olympia, que es pot veure al Teatre Lliure fins al 2 de febrer, Carlota Subirós fa confluir l’origen de la seva vocació –ens retrotrau al primer impuls que la va prefigurar– i la seva relació amb el Lliure de Gràcia, la sala on es va iniciar com a espectadora i, més tard, com a creadora: hi va estrenar el 1997 la seva primera producció professional, una adaptació d’El malaguanyat, de Thomas Bernhard.

En la memòria de la creadora ocupa un lloc especial –“un lloc molt endins, on existeix un nosaltres”– el doble àlbum del concert que Paco Ibáñez va oferir a la sala Olympia de París el 2 de desembre de 1969, erigit en centre gravitacional de la proposta. Aquests dos discos, que guarda com un tresor crepitant, sonaven molt sovint a casa i van quedar per sempre més associats a un intangible de fraternitat i camaraderia entorn de la música i la paraula. Subirós es recorda amb nou o deu anys emmirallada en aquella multitud fervorosa –en gran part representativa de l’esquerra antifranquista– que clamava per la llibertat. L’escolta repetida, interioritzada d’aquella gravació –se sabia el concert de memòria, incloses les reaccions del públic– va contribuir a mitificar la idea d’una comunió efímera però molt valuosa al voltant del fet cultural. Olympia, que ha comptat amb Ferran Dordal com a dramaturgista,  aposta per reconnectar –estirant “el fil d’una vella esperança”– amb allò que dona sentit a la feina, i incideix també en la necessitat de refundar paraules que han estat buidades o pervertides.

L’escenografia ideada per Max Glaenzel parteix d’un espai pràcticament buit amb una sèrie de portes i obertures –una trapa, una finestra-cabina-aparador, un racó d’emmagatzematge– que, descobertes de manera progressiva, s’ompliran d’una llum pulcra i monocroma –excel·lent treball lumínic de Raimon Rius–. Una claror sobrenatural, com si l’extraescena d’on procedeix correspongués a una estança de la memòria o del somieig, fa visible la pols i convida a pensar en fantasmes. Resulta impossible no evocar Café Müller de Pina Bausch quan té lloc l’estesa de cadires. El disseny sonor de Guillem Llotje contribueix també decisivament a construir un dispositiu que serà travessat per les sis actrius –cinc de les quals ja van participar en La plaça del Diamant (2023)– portadores de la veu autoral: Lurdes Barba, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Alba Pujol i Kathy Sey. Sòbriament vestides per Marta Rafa i coreografiades per Cecilia Colacrai, es reparteixen un discurs que comença al·ludint a tot el que es genera en un inici d’espectacle: entrega, concentració, un silenci que és potència pura, l’emocionant disponibilitat del públic.

La música té un pes molt important en l’espectacle, des dels temes d’Ibáñez, que sonen tal com van ser enregistrats en aquell disc, fins a les magnífiques interpretacions que en fan Jornet, Pàmies –que també toca el piano– i Sey, a partir de versions arranjades per Jordi Cornudella. Sentirem, doncs, els versos musicats de poetes que van de Jorge Manrique a José Agustín Goytisolo, passant per Miguel Hernández i Rafael Alberti. A més, es descriu de manera exhaustiva el ritual d’escoltar música en un tocadiscos: el sotrac inicial, la manera com l’agulla enfila els solcs i els sons… Més endavant, en virtut d’un joc lumínic, es projecta la forma d’un disc sobre el terra: suspesa damunt l’ombra circular, una bombeta gira com fa el fonocaptor sobre el vinil.

La potencialitat d’acolliment i transformació de la poesia –una arma carregada de futur, com deia Gabriel Celaya, també invocat–, Subirós la va trobar en l’ofici teatral, en la feina compartida i l’energia generosa de la sala d’assaig. Una de les maneres que inventa per referir-se al teatre com el lloc de la imaginació, la reverberació i la confluència –aquella “cueva de Montesinos” de què parla Juan Mayorga– consisteix a il·luminar alguns racons de la sala de Gràcia, tematitzada així a través dels focus; una altra, a materialitzar escènicament imatges oníriques pertanyents a “l’escenari interior” de l’autora. Cap al final, Lurdes Barba es mou per l’espai com si amb la sola força de les paraules i la mirada extasiada pogués fer reviure les corporitzacions i escenografies d’antics muntatges.

Al llarg de la seva trajectòria, Carlota Subirós, una de les directores més sòlides i brillants que tenim, ha combinat l’adaptació i direcció de grans clàssics –Nits blanques (2004), Els estiuejants (2006), Les tres germanes (2011), Maria Rosa (2016), El quadern daurat (2020), La nit de la iguana (2021), etc.– amb propostes més documentals, com Una lluita constant (2018) i GRRRLS!!! Manifestos feministes del segle XX i XXI (2019). Aquí, en la seva aposta més personal, ha decidit convertir l’escena en un receptacle per rescatar impulsos, albergar records i preguntar-se pel sentit de la seva feina. Honest i elegant, el muntatge escenifica un moment d’aturada, de recolliment, per acabar retent un homenatge íntim al món del teatre, al Lliure de Gràcia, a Fabià Puigserver i a tants d’altres. Totes les actrius estan esplèndides: Ndongo i Pujol, amb el seu aplom habitual i una veritat cada cop més destil·lada, enlluernen en els seus respectius passatges, i Sey fa pujar la temperatura emocional amb un crit que plasma la “impotència descomunal” davant la injustícia. Val a dir, però, que domina en aquesta Olympia una textura de miratge que, tot i que emociona estèticament, no mobilitza. S’insisteix en la idea de transmissió, de contagi, però no resulta fàcil comunicar una revelació.

Sense ser exactament nostàlgic, l’espectacle recrea un moment del despertar a la consciència política i artística, que pot ser inspirador, però que, vist des d’avui, té un valor més de relíquia que de motor. Reivindicar els referents pot servir per agafar impuls i enarborar amb més força les pròpies conviccions; alhora, pot entendre’s com un replegament defensiu enfront dels embats d’unes desigualtats i conflictes cada cop més violents. La poesia com a resistència és una bona fórmula, però cal que traspassi la seva urgència, que encomani la seva febre. De tot plegat, ens quedem amb la generosa honestedat de la proposta; amb les reverberacions lumínico-sonores sobre l’espai; amb la delicadesa i la compenetració que traspua el treball coral de les actrius.

Crítica publicada a Núvol el 15 de gener de 2025