Carlota Subirós necessitava trobar les raons de la poesia com a teràpia per a convèncer-se que l’art és necessari. Que connecta amb els referents d’ahir per compartir amb el públic d’avui. És una demanda íntima que comparteix amb un equip de sis actrius. Tot està preparat perquè s’esdevingui la màgia…, però no apareix. O, si ho fa, és a través d’una llum que fa més densa la buidor, que esdevé millor catarsi que el devessall de paraules. Si la poesia busca els camins furgant en les comparacions, la música, l’espai i la llum esclaten en metàfores.

El duet de dramaturgs Carlota Subirós i Ferran Dordal van plasmar una veritable marea d’emocions amb les Natàlies de La plaça del Diamant. Ara, el repte, des d’una coreografia de la buidor, apel·la als jocs íntims de l’equip i els seus instants de connexió còsmica de l’art. La química, però, no flueix en un repartiment contrastat però que pateix un pes escènic desigual. Sembla que no hi ha conjunt. Pràcticament, el cant se cedeix a tres veus precioses (Paula Jornet, Neus Pàmies i Kathy Sey), dotant de nova sonoritat les cançons austeres de Paco Ibáñez. L‘A galopar final no contagia la platea (si més no, divendres passat) perquè no se li ha donat ocasió a què creixi el clímax, la comunió amb l’escena.

L’obra és honesta, treballada, curosa, d’actrius entregades, però no traspassa prou la quarta paret (sí que ho fan el joc de portes i trapes) cap enrere. Si Pere Gay Faura apel·la al Mètode Rosa a una playlist de Raphael, Carrá, Bosé, Alaska i Llach que cantaven des de l’ambigüitat i que van esdevenir himnes per a la diversitat del darrer segle, Subirós recorre al disc doble de Paco Ibáñez al concert d’Olympia. La veu ronca musicant versos de molts autors (com Miguel Hernández de Andaluces de Jaén) amb una sola guitarra va ser un altre himne que clama a la llibertat, al món que es comparteix en conjunt i provant d’eliminar privilegis del Poder. Fa un parell de Grecs, Wooster group (The B-side) es va atrevir a fer una funció a partir d’un disc de godspell de presoners negres fent treballs forçats. Esla intèreprets cantaven junts, des del fons del cor, i commovien escoltant testimonis d’una policia que continua desconfiant més pel color de la pell que per les possibles amenaces a la població civil. I sí que atrapa quan Alba Pujol recorda la cançó en l’enterrament del pare (Aquest país no descobert…), quan Lurdes Barba repassa instants icònics dels muntatges del Lliure de Gracia de Fabià Puigserver; i de Vicenta Ndongo quan detalla l’espectativa del principi d’escena (un històric programador de Sabadell, Emili del Bas, deia que el silenci d’abans daixecar el teló era motiu suficient per repetir, nit rere nit, a viure aquell desig compartit).

El repertori d’Ibáñez, el que va ser una sintonia cantada a mitja veu als menjadors del futur de la democràcia enmig de la dictadura va ser una gravació apresa al quarto de jugar de Subirós. Si avui la canalla aprèn les cançons del Mac Mec Mic, d’El Pot petit O la Tresca i la Verdesca (O els discos de la Marató si ja sumen dos dígits)… ella va memoritzar Ibáñez sense entendre’l del tot. El seu record d’infància, lluny de voler ser nostàlgic, reclama a aixecar llambordes de nou. Però el jovent que corria en aquella època davant dels grisos, avui ho veuen en record. I, pels joves d’avui, és complicat sintonitzar-hi sense ni un sobretítol que els guiï a la tornada final.