El chico de la última fila pertany a la primera època de Juan Mayorga, un autor que s’ha imposat arreu del món i que en aquest moment, tenia un altre espectacle a Barcelona, El Crítico, un text interessant però un espectacle molt fluix, i a Madrid té El arte de la entrevista. També està portant per Espanya La lengua en pedazos, molt interessant i aquesta temporada vam veure un grandíssim espectacle a l’Atrium: Himmelweg.

Mayorga és filósof i matemàtic i era professor d’institut. Per tant aquesta obra -que va guanyar el Max al millor text l’any 2008-té quelcom d’autobiogràfic. Es tracta d’un professor que davant la pregunta a tots els seus alumnes sobre què han fet el cap de setmana o sobre un problema matemàtic, es troba amb un alumne diferent que parla d’altres coses. El professor s’interessa en aquest cas i veurem les relacions amb els altres alumnes i les famílies-mares i pares- d’especialment dos nois amics que s’ajuden mútuament, “el chico” i la família del professor i el seu amic i la seva família

Les relacions entre el noi i el professor esdevenen complicades i enriquidores fins a cert punt. Claudio-el noi- s’introdueix perillosament en la vida del professor i de la família de l’amic. El que semblava un joc es transforma en un embolic psicològic i real que posa en perill totes les relacions familiars i d’amistat, on trobem tots els punts de vista.

La posada en escena és de Victor Velasco amb el grup La fila de al lado. L’espai escènic és imaginatiu i pràctic. És una gran taula allargada de sis metres, amb vint cadires a dalt i a baix, damunt  de la qual es mouen d’extrem a extrem els protagonistes amb agilitat i bon ritme teatral.

Només trobem un excés de durada de l’espectacle, difícil de resoldre però que fa que a partir dels 75 minuts, esperem un final que triga un pèl massa.