Felicitats. Aquesta producció sembla feta a mida del text de Mayorga. Perquè potser alguns personatges (principalment, el pare o els dos nois) no sabrien afrontar altres personatges però aquests s’amotllen perfectament al que poden ser dos nois d’institut que intercanvien habilitats de matemàtiques i filosofia i al pare “enrotllat” del de la família acomodada. El text de Mayorga va desgranant, com capítols d’una novel·la un punt romàntica i un punt rebel, la relació un pèl malaltissa entre el noi desarrelat amb els components de la família de Rafa, el que juga a bàsquet i li agrada respondre als reptes pràctics de classe de filosofia. Tot i que en la vida real, ell aplica la seva pròpia filosofia, que és còmplice de la del pare, molt primitiva, incendiària, venjativa. Tots els personatges tenen costats bons i dolents; amb tots faries una Cacaolat en una granja i de tots desconfiaries un pèl. 

En el fons, tots són éssers prou solitaris que es defensen en un món que els agredeix, encara que sigui subtilment. Aquest Mayorga, que sap defensar tots els personatges, és el complex i constructiu. Aporta molta més controvèrsia i coneixement que quan s’és massa evident mostrant els despropòsits d’alguns d’ells. Però, tot i les seves intrincades relacions (entre ells i amb sí mateixos, fins i tot) la peça narra un fet prou clar i senzill. Pel que permet moltes lectures i hi ha moltes connexions per a identificar-se amb cada un dels personatges. 

És un encert també la posada en escena despullada. Una gran taula, uns flexos i les interpretacions. Sí que seria molt més net amb una dicció ben vocalitzada, amb un tocs menys caricaturitzables però és el que construeix la redacció del jove Claudio. I, tot el que té de més brut, el converteix en més real. L’obra, estrenada en un centre social autogestionat ha saltat amb èxit a les sales alternatives de Madrid. Va passar, amb la complicitat d’UNIR per l’Institut del Teratre de Barcelona, on només va fer una parell de funcions. Ara es mereix l’atenció i els aplaudiments del públic de Barcelona. Si es tenen fills d’edat d’institut, és una obra que  pot donar molta discussió, de tornada a casa. Té algun regust a Reacció (Sala Beckett, 2010) o Oleanna (Romea, 2012) pel que fa a la relació  entre mestre i alumne però hi ha una perla fosca amagada amb la inquietud del jove Claudio d’entrar en la casa dels altres i furgar-hi. En la casa i, també, en les vides. De cadascú serà la decisió de si ho fa ingènuament o amb un punt de maldat. No se la perdin.