El realitzador francès, François Ozon, va fer una versió lliure de l’obra teatral ‘El chico de la última fila’, de Juan Mayorga. ‘Dans la maison’ (2012) amb la qual va guanyar la Conxa d’Or al Festival de Sant Sebastià perquè, al revés del que acostuma a passar, la pel·lícula va millorar notablement l’enjòlit i, amb les aportacions personals d’Ozon, va arrodonir la relació entre realitat i ficció que hi ha darrere del guió de l’obra teatral.

Si els espectadors recuperen ara l’obra teatral cridats per l’ham de la pel·lícula, el resultat els pot decebre. I és lògic que sigui així. El llenguatge cinematogràfic és molt més atractiu que el teatral quan aquest demana una acció interna que, en la posada en escena que, després d’Helena Pimenta i Jorge Lavelli, dirigeix ara Víctor Velasco, es fa monòtona i, amb les ganes de remarcar el dilema entre ensenyament a l’aula d’institut, la presència de la gran taula rectangular que ocupa l’escenari i les cadires típiques escolars, obliga els intèrprets a fer equilibris damunt la taula com si recitessin el poema de Nadal, en un bellugueig constant de dalt a baix i de baix a dalt que acaba marejant el personal. Una altra cosa és el recurs auster i molt efectiu dels llumets de taula, encesos o apagats, que situen cada acció narrada del protagonista, el jove i precoç escriptor, amb els diàlegs amb cadascun dels altres personatges, el professor de literatura, el company de classe, els pares del company i la dona del professor. (…)